Carles Hug: “L’objectiu no era succeir Franco, sinó oferir una alternativa deslligada del continuisme”

El pretendent carlí Carles Hug amb la seva família

El 22 de juliol del 1969, el general Franco va nomenar l'actual rei d'Espanya, Joan Carles I, el seu successor. Però el dictador no havia tingut un únic candidat per a triar: Joan Carles de Borbó i Borbó va haver de competir amb Carles Hug de Borbó-Parma, el pretendent carlí al tron espanyol. Un pretendent que defensava un Estat espanyol federal i vinculat a Europa i que Franco, finalment, va rebutjar.

L’any 1936, el carlisme va donar suport a l’aixecament franquista. Com van evolucionar les relacions amb el règim?

La primera topada sorgeix ja el desembre del 1936 en ser exiliat per Franco el delegat del meu pare, Manuel Fal Conde, a Portugal. Quan s’imposarà la unificació del Partit Carlí amb la Falange, l’abril del 1937, es consumarà la ruptura, culminada per l’expulsió d’Espanya del meu pare el maig del mateix any mentre visitava els requetès del front. Altres caps carlins van córrer la mateixa sort i d’altres foren empresonats. Des d’aquest moment, Franco perseguirà totes les organitzacions polítiques amb una mínima independència i evitarà qualsevol expressió política del carlisme. Fins i tot rebutjarà ajudar el meu pare quan es detingut pels nazis en plena Segona Guerra Mundial.

El 1957 vostè es presenta oficialment en un acte a Montejurra. Quin era el seu objectiu, demostrar una iniciativa social i política davant del franquisme o l’acostament de la dinastia al seu poble?

SAR Carles Hug

El meu pare ens educà en els principis de responsabilitat política i dinàstica i això em motivà a presentar-me en la trobada anual de Montejurra, el gran pelegrinatge carlí dels cinquanta, a fi de donar, a tots els que lluitaven dins del carlisme contra el franquisme des de feia ja vint anys, el testimoni del contacte personal del carlisme amb la dinastia. Alguns podran pensar que aquest fet no era gran cosa, però crec que va servir per a obrir les esperances a unes generacions joves que es desesperaven amb la paràlisi política que se’ls imposava. Curiosament, aquesta meva presentació, seguida d’una expulsió immediata, va facilitar un cert diàleg amb Franco que es va lligar amb altres diàlegs i expulsions, fet que confirma una vegada més l’adagi que val més un mal diàleg que una bona guerra. 

Com va trobar el moviment carlí?

El carlisme havia estat vençut en les tres guerres civils del segle XIX. Paradoxalment, a la guerra civil del 1936–39 també era un dels vençuts, tot i ser en el camp dels vencedors. A continuació, se’l relegà a la il·legalitat. Fins i tot havent mort ja el dictador, el Partit Carlí només fou legalitzat un cop ja fetes les primeres eleccions democràtiques, situació que l’impedí de marcar un terreny propi, ja que quan fou autoritzat tots el terrenys estaven ja ocupats. Tanmateix, el carlisme ha continuat lluitant perquè, almenys a Espanya, es pot perdre una batalla, però no es pot renunciar al combat. És aquest potser el punt de vista de la dignitat, però també el d’un poble que després de tant anys de lluita vol donar testimoni del que pensa i desitja. 

Durant els darrers anys del franquisme, quin va ser el paper dels carlins?

Vam organitzar contactes de tots els partits polítics que havien estat enfrontats entre ells abans i durant la guerra civil. És evident que bastants dels ideals de carlisme són compartits, en algun grau, per la societat actual, que posa l’accent en les llibertats d’auto organització, de descentralització. I això té avui una importància extraordinària a tot Europa. 

Quines possibilitats veia en la seva designació com a successor de Franco?

Les possibilitat eren nul·les. L’objectiu no era succeir Franco, sinó obrir i oferir a la societat espanyola una alternativa de futur que no lligués amb un continuisme inacceptable. 

Quin és el camí que va del tradicionalisme al seu socialisme autogestionari?

El tradicionalisme carlí és autogestionari en política des dels seus primers passos el 1833. El primer crit del carlisme fou “rei i Furs!”. Es palesava així la llibertat constitucional i constituent dels pobles. 

Pensa que la corona actual podria assumir uns postulats semblants als del carlisme i afavorir una reforma estatal cap a un federalisme plurinacional?

Naturalment, la possibilitat no es pot excloure mai. Això ja succeeix a Europa i no trigarà a presentar-se aquesta exigència globalment.

Font: Sàpiens