Anarquisme i Carlisme

Fragment de la ponència "Anarquisme, populisme hispanoamericà i carlisme. ¿Dissidència espiritual o retorn a una edat d'or pretèrita? "Al "VII Seminari d'Història del Carlisme ".

 

S'ha pretès emparentar al carlisme amb moviments diversos. Però la relació més rupturista és la entaulada entre la idiosincràsia del carlisme i l'anarquisme (...)

 

Joaquín Maurin i Andreu Nin van estudiar les actituds de la Confederació llibertària. La seva conclusió va originar un fort debat entre els dos sectors, molt arrelats en la cultura catalana. Afirmaven que el moralisme anarquista no reflectia una consciència revolucionària, sinó una mera corrent ludista, que tractava d'evitar les conseqüències de la industrialització des d'una perspectiva moral, però no ideològica. Una acusació que va ser recusada per Joan Peiró, dirigent de la CNT.

No es tractava d'una conclusió nova. També, en parlar dels carlins, s'ha debatut sobre la seva idiosincràsia reformista o conservadora, que fa incórrer simultàniament a l'insuls debat sobre si els partidaris de don Carlos van constituir un moviment d'esquerra o de dreta. En el fons, la polèmica és estèril. El carlisme i l'anarquisme comparteixen un ideal. La recuperació d'una manera de vida pretèrit, la nostàlgia-subratlla Harowitz-de la "Gemeinschaf".

- D'una banda, es concedeix preferència a la comunitat i a la vida rural, enfront de l'Estat i les noves formes de relació emanades del capitalisme.

- Al seu torn, se subratllen les relacions orgàniques sorgides del medi social, enfront de les relacions contractuals, pròpies d'una societat individualista, en la qual el posseir és l'eix de la dignitat social, enfront de la dignitat emanada de ser persona.

- En una altra vessant, les pautes d'integració són considerades més vàlides que les normes de diferenciació.

 

Endinsant-nos en els aspectes que forgen una sensibilitat comuna entre anarquistes i carlins, aquest seria el primer aspecte que convindria assenyalar. Tots dos segments coincideixen en el seu desig de vertebrar una societat no sotmesa al mòdul de producció capitalista. Conseqüentment, els seus postulats els condueixen a la pràctica de l'associacionisme i del cooperativisme, que forgen la pauta moral de la societat. En la cultura basoc-navarresa, aquests aspectes es perceben des de les tasques agràries veïnals realitzades en comú o auzolan, fins al repartiment del bosc en comunal, sense obviar l'hàbit comunitari dels rituals funeraris.

Al seu torn, els partidaris de don Carles i Bakunin se'ls podria extrapolar un concepte semblant consuetudinari de la llibertat. La seva medul·la antiestatalista, els va conduir a menysprear la llibertat jurídica en nom de la llibertat real i quotidiana, aquestes llibertats escamoteig impossible a què es referia l'escriptor català Josep Pla. Que, en el cas de l'anarquisme, connectaria amb el concepte rousseaunià perfilat al Contracte Social, pel qual la llibertat individual es sacrifica les llibertats comunitàries. Si el carlista asturià Vázquez de Mella va preconitzar els drets de la societat per sobre de l'Estat, el teòric anarquista gallec Ricardo Mella va afirmar que l'Estat no pot fer en benefici de l'individu.

 

Gerald Brenan, James Coll i Eric Hobsbawn han insistit en les arrels de l'anarquisme, assumides com una moral mística però anticlerical, fins al punt de caracteritzar al moviment àcrata com a germen de la rebel·lia de les masses creients, desil·lusionades de l'aliança de la jerarquia eclesiàstica amb els estaments privilegiats.

 

a) El llenguatge i la moral llibertària enllaçaria amb les primeres comunitats cristianes. No es denuncia la riquesa només per ser un insult a les masses que no tenen el més digne, sinó que és desqualificada per un afany moralitzador, en esclavitzar la persona. La mateixa tendència a enriquir seria malsana.

 

b) L'anarquista creu fermament en la bondat de les seves accions, encara que siguin violentes. Brenan els compara als grups polítics dissidents de la revolució anglesa del XVII. Els exemples de Brenan ens poden recordar a Christopher Hill, qui en la seva monografia El món trastornat, va treballar les actituds mentals dels "diggers", els adeptes de la Cinquena Monarquia, "levellers", familiaristes i "ranters". Les seves idees religioses, que propugnaven la supressió de la propietat privada, tamisades d'aspectes mil·lenaristes, ens acosten a la tessitura llibertària.

 

c) L'anarquisme suposa un compendi de les nocions de mil·lenarisme i progrés. La concepció igualitària cíclica s'uneix a la possibilitat d'obtenir un món més feliç per mitjà de la redempció social i educativa. Amb permís del lector, aquí es podria rememorar les conclusions similars a les que va arribar Norman Cohn en la seva monografia sobre els segments místics medievals d'empremta revolucionària. La idea bàsica de l'anarquisme és el retorn a l'Edat d'Or

 

Però el mateix li passa als voluntaris de don Carles. En els seus enunciats oficials, en els seus bertsolaris, en la conversa que Pío Baroja sosté amb el voluntari santacrucista Shagit a El capellà de Monleón, Shagit ens reincorpora a un món mític pretèrit, on la igualtat entre tots els creats era la norma bàsica. No existia la propietat evidentment. Els carlins reflecteixen en anhel de defensa d'una societat precapitalista. Els anarquistes cristal·litzen elements d'autodefensa enfront de la moral plutocràtica i l'explotació de la persona humana.

 

Llavors, vista certa analogia, cal preguntar-se: quina és la diferència entre anarquisme i carlisme? Tots dos són moviments que van intentar defensar els seus simpatitzants de la connexió del liberalisme econòmic. Però els carlins adopten una postura conservadora, mentre els llibertaris es tornen revolucionaris. La raó?

 

El carlisme creix en una societat on la fe és un element clau, entesa com a forjadora d'espais comunitaris de llibertat, d'una forma de veure el món, de la consciència que impregna la vida quotidiana. En canvi, l'anarquisme sorgeix en una societat d'explotació, on aquest credo espiritual comunitari s'ha perdut.

 

El carlí coneix, viu, una societat precapitalista, en la qual les terres comunals i altres actes de la vida social perpetuen una vivència col·lectiva que impregna la interpretació del món. Ambient que es complementa amb una visió lúdica, com és el cas de certes feines agropecuàries, especialment la recollida de la falguera o la "maizatxuriketa" o sega del blat de moro. Per a aquest carlista de les valls catalans o basc-navarresos, aquesta vida és real, i a ella s'adhereix. D'altra banda, la fe és un valor ètic i plàstic, també extrapolable a la vivència popular. I el sacerdot és el primer a participar-hi com un pagès més. No ha d'estranyar que adopti una mentalitat tradicional.

 

El àcrata dels tallers febrils catalans o dels masos andalusos, en canvi, és una persona desarrelada. Explotat per uns terratinents que l'obliguen a vendre diàriament a les places seu fora de treball per un miserable jornal, viu en una situació d'explotació radical. I la fe? L'ha perdut. En alguns casos, el sacerdot, en legitimar el dret a la propietat dels acomodats i exhortant a la resignació del desheretat, ha incidit en aquesta desmotivació. Mentre contempla l'horitzó de la seva família, condemnada a una existència infrahumana, observarà com aquesta dignitat humana inherent a la seva condició de fill de Déu, en alguns casos, també li és arrabassada. I la figura de Crist redemptor és buidada de contingut a substituir per una normativa farisaica que incideix en la sacralitat i tot bondat externa dels que aparenten bones maneres, però que subreptíciament, legitimen l'explotació econòmica dels treballadors instrumentalitzant una moral religiosa. Tard o d'hora, la desesperació condueix a l'ateisme o l'anticlericalisme.

 

Aquesta és la gran diferència entre el partidari de don Carles i el seguidor de Bakunin. El carlí lluita per alguna cosa que està viu, però amenaçat pel liberalisme econòmic. I per conservar-lo, es torna tradicionalista d'aquest antic règim. L'anarquista ha de partir del no-res per edificar la seva ciutat ideal, i es torna adepte de les utopies il · lustrades del segle de les llums, quan no destructor bel·ligerant d'unes estructures que creu injustes.

L'edat d'or pel carlista existeix, però amenaçada per les primeres onades liberal-capitalistes. Per l'àcrata, l'edat d'or sobreviurà quan es fragmenti la societat liberal. El carlí és pre-capitalista, l'anarquista postcapitalista, però acoblats en la seva defensa de la comunitat enfront de nous models proletarizadores. (...)

 

Són diferents, però similars. Les guerres carlistes al Maestrat evidencien una sòrdida lluita social dels camperols pobres enfront de la burgesia. L'abandonament de fe incideix en aquesta transició del carlisme a l'anarquisme, que també es constata en les terres meridionals de Navarra, on la lluita per la terra entre defensors dels comunals i corralizas ens va deixar una tornada popular que així ho demostra. Si ahir vaig defensar a Carlote, avui defenso la llibertat, deia la jota recollida en el testimoni de José María Esparza en la seva monografia sobre la vida social tafallesa.

 

Per aquesta raó, del carlisme i de l'anarquisme s'insistirà encara en el seu caràcter reformista o conservador, quan són dos sectors que s'oposen a la moral econòmica liberal i afavoreixen el retorn a una mentalitat comunitària. (...)

 

Si els carlins eren els místics d'un segle XVI, els àcrates eren els místics vuitcentistes imbuïts de Proudhon i Rousseau, amb una ingènua confiança en la capacitat redemptora de la ciència, que els portaria a modelar una nova arcàdia. Una urbs racionalistes i igualitària, on ja no cabria el mal o el Pecat, és a dir, ja no seria necessària l'Església ni l'estat. El dels carlins s'obtindria mitjançant la fe catòlica; el dels anarquistes, mitjançant la raó. I enfront de la violència del comandament militar i els malvats capitalistes, la seva violència, primària i instintiva, seria la defensa no només necessària, sinó justa, de la Comunitat enfront de l'Estat.

 
José Javier López Antón

Read more »

La monarquia hisànica fou molt abans que la "nació espanyola"

Molts confonen Nació Espanyola amb Monarquia Espanyola i s'arroguen a la primera més història de la que realment té, doncs jurídicament i administrativament la "Nació Espanyola comença amb la Constitució de Cadiz, l'anomenada Pepa de 1812. 

Celebrem la Hispanitat, i molts associen aquest fet a la "Nació Espanyola" de manera errònia. 

Els professors John H. Elliott i HG Koenigsberger defineixen la Monarquia Hispànica o Espanyola d'Antic Règim, com una monarquia composta, territorial, pactista, i polisinodial. 

-Composta i territorial, perquè la mateixa estava formada per diferents estats territorials polítics independents i quasi-sobirans, ja que la sobirania era del Rei i també de les institucions d'aquells estats: Corts, Concejos, Consells, tribunals de justícia, Hisenda. 

-Pactista i polisinodial, pels nombrosos Consells i subconsells: Consell de Castella, d'Aragó, Cancelleria Reial, Generalitat Valenciana, Generalitat Catalana, ... L'existència d'allò implicava un Pacte que el Rei tenia amb cadascun dels pobles de les Espanyes, o millor dit amb els habitants de cada un dels estats, com si el Rei que els manté units, fora Rei de cadascun dels diferents estats. 

Celebrem la Hispanitat creient que es tracta de la celebració de la "Nació Espanyola" dels "patriotes jacobins". Això és un gran error, perquè la Monarquia Espanyola va ser una Monarquia Confederal, mai centralista. Perquè no existia un estat o un govern unitari, com existiria després 1812 amb la instauració burgesa capitalista de la Constitució de Cadis. 

JOHN H. ELLIOTT (Reading, 1930), mestre d'hispanistes i premi Príncep d'Astúries el 1996, ha ensenyat, al llarg de la seva dilatada carrera acadèmica, al Trinity College de Cambridge, al King 's College de la Universitat de Londres, al Institute for Advanced Study de Princeton, ia la Universitat d'Oxford, de la qual va ser Regius Professor des de 1990 fins a la seva jubilació el 1997. Entre la seva extensa bibliografia cal esmentar la revolta catalana, 1598-1640 (Crítica, 1989) , l'Espanya Imperial (Barcelona, 1969), Poder i Societat en l'Espanya dels Àustries (Crítica, 1982), Richelieu i Olivares (Crítica, 1984) o l'Europa dividida, 1559-1598 (Crítica, 2002).

Font: Legitimista Digital

Veure: 'La cultura de una Monarquía compuesta'
Entrevista a John H. Elliott (en castellà) 

Read more »

Un Rei que sí ens defensava

Només he tractat un rei, Carles Hug de Borbó, el pretendent legítim a la Corona de les Espanyes per part dels carlins. Un home culte, educat i agraït. A la Fundació Francesc Ribalta de Solsona a mitjans dels 80 vam iniciar uns seminaris sobre història social i durant uns anys vam avançar en l’estudi del carlisme. Férem el que la universitat no s’atrevia a investigar, enlluernada pel marxisme de nois de casa bona franquista, empedreïts classistes, ex joves rebels que no havien entès res del Maig del 68 i de la crítica al poder burocràtic i al comunisme soviètic i que res justifica la privació de la llibertat i la dignitat cultural i nacional.

SAR Carles Hug 

A l’Ateneu Barcelonès, fa uns 5 anys, va passar tota una tarda reconeixent de forma privada tots aquells que havíem impulsat conèixer la història dels carlins, el meu cas, o havien defensat el seu ideari. Ell s’havia instal·lat a l’Estat espanyol el 1957 i n’havia estat expulsat el 1968 pel seu activisme polític. Havia deixat de fer política l’any 1980. Darrere hi havia un continuat fracàs polític. Defensava els drets legítims dels pobles, les seves llibertats, l’autodeterminació, tot plegat la versió moderna dels furs. “Príncep autogestionari”, l’anomenaven pels seus plantejaments socials. Com molt bé deia en Jaume Campàs en una carta a l’Avui, el dret és anterior a tot Estat. Massa gent, amb total desconeixement innocent, o per desconeixement i ignorància culpable, no sap que en el passat de la seva pròpia família hi ha una munt de carlisme oblidat. És el que no volien recordar aquells esquerranosos de guateque i cubalibre seguidors de Marx, que ignoraven el que va dir, ara sí, tan lúcidament: “Els carlins són el poble sense idees, i els liberals, les idees sense poble”.

Carles Hug cercava el poble treballant anònimament de miner, a les romeries de Montejurra i en els drets dinàstics que defensaven suposats monàrquics. Finalment va haver de veure que fou Joan Carles de Borbó el designat per Franco com a successor el 19 de juliol de 1969. Lluny, molt lluny, del seu parent Xavier de Borbó i Parma, pare de Carles Hug, que va participar a la Resistència durant la Segona Guerra Mundial. Arrestat per la Gestapo el 1944, va estar als camps de concentració de Schirmeck, Dachau i Natzweiler.

L’any 1975, el de la mort de Franco, Xavier de Borbó i Parma renuncià als seus drets dinàstics en favor del seu fill Carles Hug, que ja era al capdavant del moviment carlí. Cal recordar que el carlisme va adherir-se l’any 1974 a la Junta Democràtica, que abandonà el febrer de 1975 per incorporar-se a la Plataforma Democràtica i, sí, sí, a l’Assemblea de Catalunya. Alhora tenia un pes significatiu i reconeixement dins el moviment obrer. L’inici de la fi seria la concentració de Montejurra del 1976, on els seguidors d’extrema dreta del seu germà Sixte ocasionaren dos morts. La universal foto de “l’home de la gavardina” amb una pistola a la mà era la d’un sicari de franquistes fanàtics que no havien acceptat el camí democràtic i va ensorrar l’esperança de redreçament del carlisme.

Forçadament cosmopolita, va estudiar batxillerat al Canadà, dret a París i economia a Oxford. Acabada la seva presència en la primera línia de la política, Carles Hug es traslladà als Estats Units. A Boston durant 20 anys va dedicar-se a la docència. Jo crec que era el seu veritable món personal.

En el darrer comunicat el príncep Carles Hug era fidel a tota la seva trajectòria en dir: “L’únic que us demano és que seguiu endavant amb el nostre projecte de llibertats, expressió moderna dels nostres antics furs”. El mateix que m’explicava a l’Ateneu, el mateix que de forma festiva deia en una calçotada a la Rovira dels Cerdans, un masia a la vora del castell de Centelles.

Josep M Solé i Sabaté

Font: Diari Avui

Read more »

Carlisme i alliberament sexual

Quan en 1975 va morir Franco la gent d'aquest país estava com balba, els seus músculs mostraven la contenció de la manca de llibertat, els seus llavis encara no s'atrevien a connectar amb el cervell per dir la veritat, cridar i riure despreocupadament; la immensa majoria seguia movent-se mesos després com en el dia que es va anunciar la fi del dictador, amb la mecànica del espantat servent. Només uns pocs continuàvem la nostra lluita, en la clandestinitat oficial, i així vam estar fins a almenys un any o-nosaltres els carlins-fins a 1977 quan alguns als que ara santifiquen i enalteixen els lacais del "sempre ben situats", van cometre la vilesa, amb la tradicional baixesa dels miserables, de no legalizarnos, mentre atemptaven als assassins del Montejurra 76, o metrallava als obrers de Vitòria.

La cosmètica que els marmessors del "règim" intentaven aplicar per poder salvar el possible el testament de Franco (monarquia, centralisme, control capitalista) mantenia en vigor lleis humiliants contra sectors de la població, entre elles aquelles que marginaven o humiliaven a determinats col · lectius, com els homosexuals. Una llei, la de "Vagos y Maleantes" (per cert promulgada el 4 d'agost de 1933 i amb Reglament de 3 de maig de 1935, pel legítim govern democràtic de la II República, Ai!) Establia en el seu article 2 que : "Podran ser declarats en estat perillós i sotmesos a les mesures de seguretat d'aquesta Llei: (...) Segon. Els homosexuals, rufians i proxenetes ", i l'article 6 preveia:"Les mesures de seguretat s'aplicaran a les categories de subjectes perillosos, de la manera següent (...) 2 º als homosexuals (...) A) Internat en un centre de treball o colònia agrícola. Els homosexuals sotmesos a aquesta mesura de seguretat hauran de ser internats en institucions especials i, en tot cas, amb absoluta separació dels altres." Mesures inhumanes, injustes, vexatòries, que atemptaven contra els més elementals drets i que es van mantenir pel franquisme, encara que ja al final es van atenuar en part.

Contra aquesta situació els afectats, el 1977, es van manifestar per primera vegada per les Rambles de Barcelona, ​​i allà, en una de les capçaleres, apareixia una gran pancarta del "Front Gai del Partit Carlí de Catalunya" perquè aquest Partit va ser el primer que organitzar un front específic, dirigit per Manuel Zavala Sevilla, que es preocupava en exclusiva de les reivindicacions i lluita dels homosexuals, no només carlins, sinó en un exercici de solidaritat, de tots com eren menyspreats, humiliats, perseguits i ... condemnats penalment només per la seva tendència sexual. Es volia que tots els ciutadans la marge de la seva opció personal, fossin iguals davant la llei i respectats, i la reivindicació era seriosa, fonamentada exclusivament en aquesta raó inqüestionable, sense frivolitats ni folklorismes inútils o fins i tot perjudicials ja que poden significar caricatura i automarginació.

Manuel Zavala, "Manolo", va ser un lluitador nat. Encara es recorda la seva valentia quan com a candidat novè del Partit per al Parlament Europeu de 1989 (amb la campanya més contracultural fins ara coneguda), va efectuar en els seus al · locucions per la ràdio i la televisió una sèrie de reivindicacions de pura alliberament sexual quan encara eren pocs els que s'atrevien a fer-ho. Manolo va morir el 17 de gener de 1998, l'any anterior va estar en Montejurra i va assistir al Consell Federal de Direcció del Partit Carlista en la seva qualitat de membre nat del de Catalunya. Els seus últims anys els va dedicar a visitar i assistir a les presons (les de la Trinitat i la Model, de Barcelona) als seus interns en especial als malalts, terminals o no. Als pocs dies de la seva mort, el següent 24, se li va rendir un homenatge a Logronyo, on estan les seves cendres. Ara, renovem aquest homenatge, en emocionat record, al company Manuel Zavala, infatigable lluitador carlista.

Quedin aquestes dades com a nova constància de la invariable fermesa del Partit Carlista en la defensa dels drets de qualsevol ciutadà, de qualsevol ésser humà, sense distinció.

Read more »

Diari Deia: El carlisme, opció d'esquerres i socialista

 

El secretari general federal del partit carlista de les Espanyes, Jesús Maria Aragón, realitza una radiografia de la situació del seu moviment polític en ple segle XXI.

No és gens fàcil escriure avui sobre el carlisme. El moviment sorgit al segle XIX ha evolucionat en els darrers temps. Va néixer com a resposta política espanyola, de caràcter conservador, tradicionalista i foralista, que en 1833 va recolzar les pretensions al tro ​​de Carles Maria Isidre de Borbó, germà de Ferran VII. El carlisme no acceptava a Isabel II com a reina d'Espanya. Quan Ferran va aprovar el 1830 l'anomenada Pragmàtica Sanció, que feia possible la successió femenina, els apostòlics es van declarar partidaris de Carles. Després de morir el rei va esclatar la Primera Guerra Carlista. Amb els successors de Carles, el problema va seguir plantejat i els seus partidaris van desencadenar la Segona i Tercera Guerres Carlistes.
 

El secretari general federal del Partit Carlista de les Espanyes (PC), Jesús María Aragón, assegura en declaracions a DEIA que "el carlisme és un supervivent de la Història; ha sobreviscut a tres guerres contra el liberalisme centralista, imperialista i espremedor; ha sobreviscut a una cruel, desgraciada, i fallida guerra civil; ha sobreviscut a l'assassina, repressora, i trista dictadura de Franco. I els carlins tenim tota la intenció que sobrevisqui al llegat de Franco a Cap de l'Estat, a aquesta monarquia liberal absorbent, bipartidista i degradadora de la democràcia ", valora.

Aragón és conscient que, tot i la llarga història de la seva força política, avui dia no és un partit conegut per la majoria de la societat. "Som uns desconeguts per a la gent del carrer, que ens relaciona amb el dictador Franco, fruit de la història que ell va manar escriure i que, sorprenentment, és acceptada bastant acríticament; però quan veuen que, ni de lluny, som franquistes, se sorprenen ", explica.

Sempre segons les paraules del secretari general del Partit Carlista de les Espanyes, el carlisme, a part de les "confusions interessades oficials", és actualment el continuador d'un aixecament popular, ocorregut el 1833, en defensa d'una manera de vida tradicional en el que "els comunals, administrats pels municipis o per l'església, eren bàsics per a la supervivència de la gent camperola que no tenia mitjans per viure, enfront de l'atac del liberalisme que els privava del gaudi tradicional d'aquests comunals, regits pels furs".

L'evolució ha fet que a dia d'avui es presenten com una formació alternativa de l'esquerra i socialista, com confirma Feliciano Vélez, ex alcalde de Pont la Reina. Segons Jesús María Aragón, "el lema primigeni del carlisme, Déu, Pàtria, Furs, Rei, té una adequada traducció al lema sorgit de la reflexió que sobre si mateix va fer en els anys 60 i 70 del segle passat: Llibertat per escollir, Socialisme per compartir, Federalisme per conviure, Autogestió per decidir ".

El PC no admet que se li atribueixin vocables com absolutisme, antic règim o branca alternativa de la dinastia dels Borbó. Així, quan es diu "antic règim, nosaltres diem furs; branca alternativa de la dinastia dels Borbó, diem dinastia legítima, segons les lleis en vigor en 1833. És com si titllem al liberalisme de esclavista perquè efectivament permetia el tràfic d'esclaus ".

Antiliberals. Aragón fa memòria de les escissions, expulsions i desafeccions que hi ha hagut en el Partit Carlista, però matisa que "el nucli fonamental" és el que ha seguit amb els reis al capdavant (Carles V, Carles VI, Carles VII, Jaume III, Alfonso Carlos, Javier I i Carles Hug I), amb els secretaris generals federals i els congressos federals respectius i regulars: "Aquesta legitimitat de la continuïtat històrica del carlisme li correspon al Partit Carlista de les Espanyes".

Segons la seva opinió, la comunió tradicionalista carlina és una "refundació" de 1986 composta per membres expulsats o que van marxar voluntàriament del partit, i per "gent solta que no encerta a entendre que el vocabulari carlista no és una cosa fòssil, i que el llenguatge ha de servir per a l'home del moment, així com que la tradició no és una cosa que va succeir, sinó que l'anem fent els carlins en una reflexió inacabada sobre nosaltres mateixos ".

Per això, diu que segueixen sent "anti liberals" en el seu aspecte econòmic. "Estem en contra del capitalisme salvatge, el fonamental de l'activitat econòmica no és el benefici individual sinó col·lectiu, no és l'interès, sinó el benefici social, i l'economia ha d'estar al servei de la persona, no del capital".

I. Gorriti

Font: Deia 5-05-2014

Read more »

El Socialisme d'autogestió global

L'oferta del Partit Carlista és la d'un Socialisme en Llibertat que suposa la gestió democràtica de la societat. El socialisme en llibertat no és altra cosa que l'Autogestió Global de tota la societat.
 
El socialisme en llibertat, és a dir, el socialisme d'autogestió global es contraposa a les concepcions capitalistes-dictatorials, a les democràcies formals liberal-capitalistes i al socialisme estatalista, el mal anomenat "socialisme real" per tots els enemics declarats del socialisme plural. La nostra oferta pretén acostar-se a una democràcia més real, és a dir a una gestió democràtica, a una participació plena de tota la societat, que permeti a la vegada aconseguir la llibertat dels pobles, la llibertat econòmica laboral i la llibertat ideològica.

El Carlisme considera, tal com és, que l'home viu a la vegada en tres tipus de comunitats que corresponen a tres convivències: la convivència en el marc del veïnatge, en el marc del treball i en el marc del pensament o ideologia.


AUTOGESTIÓ GLOBAL.

El Partit Carlista considera imprescindible un sistema polític que sorgeixi de les entitats més pròximes a l'home i resolgui, a partir d'elles, tots els problemes es poden i s'han de resoldre al nivell més pròxim a l'home, abans de recórrer a estaments superiors.

Així és com es configura una piràmide de mecanismes econòmic-laborals, ideològics i de ciutadania, a nivells locals, comarcals, nacionals, federals, internacionals, que permet a cada nivell la resolució dels problemes que li siguin propis i a més permeti l'home participar més fàcilment en la vida de la seva comunitat.

En parlar d'Autogestió Global o Total, s'ha d'entendre com gestió democràtica de baix a dalt i aplicar simultàniament a la vida dels pobles, a la vida econòmica i a la vida ideològica.


AUTOGESTIÓ DELS POBLES.

Per a la realització d'una societat democràtica és necessària, entre altres, la Autogestió dels Pobles, per a poder crear, per a poder desenvolupar segons la seva pròpia iniciativa.

La Federació dels pobles és una autogestió comunitària, és el poder unificador, però unificador amb llibertat, que permeti a cada poble mantenint la seva pròpia personalitat, ser co-creador de majors unitats polítiques.

La concepció federal de la societat és la que farà possible una societat democràtica, perquè permetrà a l'home integrar-se en la seva comunitat local i, al mateix temps i a través d'ella, primer, en una comunitat nacional i, posteriorment, en una comunitat internacional.

AUTOGESTIÓ ECONÒMICA.

Creiem que l'empresa del demà ha de ser una república del treball. La direcció de l'empresa ha de ser escollida pels propis treballadors de la mateixa. El capital necessari en qualsevol empresa ha d'estar al servei d'aquesta república del treball: així ja no seran els treballadors els servidors del capital sinó al revés, sent llavors el capital una eina en mans dels treballadors.

Aquesta concepció de l'empresa d'autogestió permetrà tornar col·lectivament als treballadors el domini sobre el seu instrument de producció.

Però l'autogestió a l'empresa ha d'estar orientada cap a les necessitats de tota la societat. I, si volem que la societat i les seves orientacions parteixin de les decisions dels treballadors, cal utilitzar un mecanisme federalitzador de la voluntat dels treballadors per proposar la gestió democràtica de l'economia.

Considerem que el sindicat ha de ser l'instrument que serveixi per canalitzar les propostes de planificació econòmica del treballador, des del nivell local fins al nivell federal dels pobles. El sindicat ha de ser el conductor d'anàlisi de les possibles economies i de les propostes que, en cada nivell comarcal, regional, nacional, federal, etc... podrà proposar solucions als estaments polítics de manera que, en cada un d'aquests nivells, es pugui planificar l'economia en funció de les necessitats, de les possibilitats i de les metes assolibles en el futur.

Aquest mecanisme sindical de planificació completa l'autogestió econòmica perquè li dóna dimensió universal.

AUTOGESTIÓ IDEOLÒGICA.

Si volem aconseguir una societat capaç d'evolucionar a la velocitat de les necessitats democràtiques del nostre temps, cal la independència de la creació ideològica respecte a les metes ideològiques que avui hi ha al món i que sotmeten a feu o domestiquen els grans corrents actuals.

El Partit Carlista creu que el pluralisme polític o ideològic és un bé, no només pel que representa de respectar la llibertat de les persones, sinó perquè amb idees presenta constantment a la societat altres matèries de diàleg, altres visions que impedeixen l'esclerosi. L'absència de pluralisme tendeix a frenar la lògica evolució que el temps produeix (la legitimitat del pluralisme es fonamenta en la mateixa naturalesa i dignitat de l'ésser humà, dotat d'intel·ligència, voluntat i llibertat). Perquè hi hagi presentació d'opcions ideològiques, lliures d'enfrontaments, cal que els partits polítics deixin de ser simples màquines electorals i es transformin el comunitats polítiques d'afiliats, partidaris i simpatitzants, de manera que la vida democràtica interna dels partits polítics no vegi reduïda a un Congrés cada x anys o una campanya electoral cada altres x anys. Cal que sigui permanent dins dels partits el diàleg dels seus militants i afiliats. Així és com veiem l'autogestió ideològica a través dels partits de masses.

Font: Joventuts Carlistes

Read more »

L'elecció de Joan Carles com a rei va avortar una alternativa federal al nacionalisme

Mapa publicat el 1966 amb una divisió territorial semblant a l'actual
Revista Montejurra

El regnat de Joan Carles ja forma part de la història però fou possible un altre tipus de monarquia? Un model en el que la figura del rei garantís un sistema territorial que hauria evitat el problema de Catalunya, del País Basc i, fins i tot, l'existència d'ETA? La resposta és que sí i no es tracta de política-ficció. Així es desprèn de documents i testimonis de finals dels 50 i començaments dels 60, especialment dels subministrats per Ramon Massó en el seu llibre Un altre rei per Espanya, editat per Astro Uno a Barcelona l'any 2008.

Ramon Massó, considerat l'introductor del màrqueting polític modern a Espanya, professor de Publicitat a la Universitat Autònoma de Barcelona i assessor de diversos polítics catalans, entre ells de Jordi Pujol, va ser també un dels principals defensors de la candidatura al Tron de Carles Hug de Borbó-Parma en oposició a la dinastia representada per Juan Carlos.

El pretendent carlí va defensar en aquesta etapa del franquisme un model monàrquic profundament anticentralista, basat en l'antiga configuració foral d'Espanya, molt semblant al sistema confederal reclamat avui per alguns sectors nacionalistes -com Duran i Lleida- per evitar el xoc frontal entre Espanya, Catalunya i el País Basc.

És cert que amb l'actual Constitució aquesta via ja resulta impossible però, per comprendre la viabilitat de la proposta, cal retrotraure a una Espanya en la qual Franco es trobava a la cúspide del poder, recolzat internacionalment per les principals potències del bloc occidental, i més en concret pels EUA i la seva àmplia xarxa de bases militars per tota la Península Ibèrica. Llavors, l'oposició política i sindical al franquisme tot just estava estructurada i en mans del règim estaven totes les possibilitats per dissenyar el sistema que succeiria al dictador, inclosa la desaparició dels Principis Fonamentals del Moviment o de qualsevol altre text constitucional.

Aquesta era la fórmula que personificava Carles Hug: una Espanya en la qual gairebé no existís Constitució ni Govern central i en la qual les regions, els antics regnes, funcionessin amb les seves pròpies lleis forals, pràcticament de forma independent, tot i que coordinades per una Prefectura federal, a semblança dels cantons de Suïssa o dels Estats Units d'Amèrica.

Portada de Montejurra proposant com
solución per Espanya "Monarquia Foral"

En aquesta època, el que formalment es denominava Comunió Tradicionalista encara era una força a tenir en compte. Havia participat en l'anomenat "bàndol nacional" durant la Guerra Civil, seguia tenint cert predicament en l'Exèrcit i un grau de mobilització popular considerable, com demostrava cada any l'acte de Montejurra, on cada primer diumenge de maig es concentraven més de 100.000 persones.

El seu òrgan oficiós d'expressió, la revista que portava el nom de aquesta muntanya pròxim a Estella, va dedicar tot un seguit de nombres a presentar la seva "solució per a Espanya", destacant aquesta forma de distribució territorial basada en els antics furs, que, si opinió, podia contrarestar el naixement dels nacionalismes radicals.

La proposta incloïa per a cada regió un Parlament, Govern i sistema judicial propis, a més d'una representació fonamentada en ajuntaments elegits democràticament. Una d'aquestes portades, la del número 19 (estiu de 1966), deixa ben clar aquest enfocament sota el títol de "Monarquia Foral" i, com a fons, l'Arbre de Gernika. El següent nombre, sota el títol "Monarquia representativa", reprodueix un mapa d'Espanya molt similar al de les actuals autonomies mentre es preguntava si el futur disseny territorial no podria quedar així.

Davant d'aquesta Espanya integrada per autogoverns regionals, hi havia el plantejament continuista de la divisió provincial amb governadors i alcaldes nomenats des de Madrid. Els que, com els tecnòcrates de l'Opus Dei o Manuel Fraga pensaven ja en una liberalització econòmica o política del règim es conformaven amb seguir la tasca de sapa contra les estructures encara falangistes del Moviment Nacional; parlar de drets forals o d'autonomia era sinònim de separatisme.

Per fer-se a una idea de la mentalitat en aquest terreny del sector "aperturista" del franquisme es pot recordar la polèmica creada quan diversos regidors tradicionalistes l'Ajuntament de Tolosa van proposar, al juny de 1966, que es derogués el decret de 23 juny 1937 pel qual es castigava la fidelitat de Guipúscoa i Biscaia a la República, i, en conseqüència, s'anul·laven els seus respectius concerts econòmics amb l'Estat. La moció municipal va ser recolzada per altres ajuntaments, diputacions i nombroses entitats, sent defensada finalment pels procuradors carlins del Terç Familiar, de forma especial per l'advocat guipuscoà Antonio Arrúe, un dels restauradors d'Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca), i els navarresos Auxili Goñi i José Ángel Zubiaur.

Pancarta dels anys 60 advertint el perill que suposava ETA
Revista Montejurra

El Govern va haver de sortir al pas de la polèmica i durant una conferència de premsa celebrada a Barcelona, ​​Manuel Fraga, en qualitat de ministre d'Informació i Turisme, va declarar que "de cap manera s'anava a girar la vista enrere" perquè "la Història és irreversible "i" era inqüestionable la unitat político administrativa i l'establiment d'una total igualtat dels espanyols ".

Per a aquests sectors, per tant, era preferible com a candidat al Tron un representant de la "monarquia liberal", tradicional defensora del sistema centralista. Per això, quan el 1964 Franco "picava" l'ham estesa per López-Rodó i Carrero Blanco en l'anomenada "Operació Salmó", no només era partidari d'una dinastia, la de Joan Carles, sinó que, a la vegada, rebutjava aquesta Monarquia Foral que, amb tota seguretat, hauria frenat l'ascens dels nacionalismes i el sorgiment d'ETA.

Llavors ETA no era ni l'ombra del que arribaria a ser i pràcticament no tenia delictes de sang a l'esquena. Per això resulta tan significativa la premonitòria consigna que aquests anys es podia veure a les pancartes de Montejurra advertint ja del que podria passar en el futur: "Contra ETA, furs, no força".

MANUEL MARTORELL | 2014.06.22

Font

Read more »

Comunicat de l'ATCC del Partit Carlí de Catalunya

    “El mateix que entre els homes, l’Entesa entre els pobles

                           només es pot donar si aquests són lliures.”             

                                            Carles Feliu de Travy (Barcelona, 1.923-2008)                        

El passat  12 de desembre de 2013 el President de la Generalitat  de Catalunya va comunicar  la seva decisió de convocar una consulta, pel 9 de Novembre de 2014, sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya, després de l’acord transversal entre les forces partidàries del dret a decidir presents a l’actual Parlament.

   

El Partit Carlí de  Catalunya, membre  del  Partido  Carlista  per   un  pacte lliure  i voluntari  d’autodeterminació,  és  juntament  amb els altres partits carlins de les Espanyes l’organització política més antiga d’Europa.  Sempre  s’ha  caracteritzat  per  la   seva  defensa   dels   drets  dels pobles, de  la  seva cultura i la seva llengua. Per tant no  pot quedar sense  expressar  el  seu  parer, com a  Partit democràtic i  progressista, i avui vol   fer  arribar  a  la  nació catalana i a les altres nacions històriques i regions de les Espanyes i de la Unió Europea el següent comunicat

1/    CONTINUÏTAT HISTÒRICA 

            Certament hi ha un fil d’or que uneix el carlisme amb altres afirmacions de la personalitat i la nació catalana.

            Hom ha assenyalat la presència de les mateixes famílies als successius aixecaments a partir  del de 1640, que amb  el primer crit:  Visca el rei, muyra lo mal govern  arbora la causa de la  Monarquia Composta (Confederal) contra la imitació gàl·lica del Comte-Duc d’Olivares. I és precisament a la manera pròpia d’aquell Àustria, Felip III (IV de Castella i Lleó i VI de Navarra)  comte de Barcelona, que acaba el conflicte: Reconeixement ple dels furs i de les llibertats de Catalunya.

           És en reconeixement d’aquesta actitud que la nació catalana prodiga les mostres d‘adhesió al rei Carles II, i s’abraça a la causa austriacista contra el francès Felip IV (V de Castella i de Lleó).  I és amb el primer Carles III, arxiduc,  que s’articula l’eix europeu Barcelona-Viena. Mentrestant han escrit les seves proeses en el llibre de la història Rafael Casanova, Antoni de Villarroel i el general Josep Moragues entre molts d’altres. L’Onze de setembre és el moment estel·lar de la història de Catalunya.

           És també el cas de la primera Guerra Carlina (1833-1839, fins el 1840 a Catalunya). Moment en que va començar la reintegració foral..

           Un  caire nou sembla mostrar  la segona, la Guerra dels Matiners,  lliurada només  a Catalunya. És el moment del manifest liberal de La Garriga (1849) que titlla als carlins de comunistes. És el moment de la germandat d’armes amb progressistes i republicans duradora més d’un segle i  mig.

             I és durant  la Tercera guerra carlina  (1872-1876) que se sent el Manifest del rei carlí  Carles VII de juliol de 1872: abolició dels Decrets de Nova Planta, i restitució dels Furs de Catalunya i dels altres regnes de la Corona aragonesa. I la restauració en la Reial Diputació de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses amb un President en funcions injustament oblidat: Joan Mestre i Tudela. 

            Eren uns instants eterns, que tindrien una digna repetició i reiteració en les jures dels furs de Catalunya al Monestir de Montserrat (1951) i poc després dels de Mallorca a l’església de Sant Francesc de Ciutat de Mallorques per En Xavier de Borbó-Parma. I molt abans a Euskal Herría, la dels Furs  de Biscaia amb el seu valor arquetípic sota l’Arbre de Gernika (1875) per Carles VII.

            Aquests fets tingueren  una  digna continuació:  la proclamació de la República Catalana dintre la Federació Ibèrica per Francesc Macià i Llussà, que havia dipositat la seva espasa de militar a l’altar de la tradició i ofert a la causa carlina durant l’aplec carlí de Butsènit (1908). Després havia rebut el suport dels carlins arran de l’intent d’alliberament de Prats de Molló (1926) contra la primera Dictadura, i havia intercanviat emissaris amb Jaume III, uns contactes que li asseguraven en el seu nom que era sempre possible l’encaix de Catalunya dins les Espanyes; i per Lluís Companys i Jover, assassinat per designi del  tirà  a Montjuïc. Un bel morir que era la llavor d’una restauració: la de la Generalitat que ell presidí amb honor fins a la mort i que se sobreposava amb el President Josep Tarradellas i Joan i com un fragment de la legítima Constitució de Catalunya i Espanya al tros de paper de l’anomenada Constitució espanyola de 1978. El seu successor Jordi Pujol i Soley continuà en circumstàncies difícils l’aportació catalana a la refundació d’Espanya. Ideal del catalanisme clàssic.

            Cal nomenar el Projecte d’Estatut de Catalunya de 1930 elaborat pel Partit Carlí i presentat com a model a la vella Societat de Nacions pel jurisconsult Francesc de Paula Maspons i Anglesell, on en el títol primer es diu, «Reconeixem la personalitat nacional de Catalunya, amb totes les característiques individualitzadores. Els pobles que constitueixen l’actual Espanya és federaran lliurement. Cal reconstituir de bell nou aquella Confederació, amb igualtat de tracte i de la personalitat per a cada un d’ells. Aquesta proposta va ser inclosa com a document bàsic en Elements per a l´estudi de l´Estatut de Catalunya editat l’any 1931 per Unió Catalana d´Estudis Polítics i Econòmic-Socials.

És obligat fer constar la iniciativa i els riscos personals que va assumir En Carles Hug de Borbó-Parma en l’impuls per la renovació ideològica del carlisme, a partir de l’acte de Montejurra de 1958, en companyia de les seves germanes, M.Teresa, Cecília i M.de les Neus i de més de 50.000 partidaris presents a la muntanya.

El Partit Carlí de Catalunya va participar a l’Assemblea de Catalunya (7.XI.71) abraçant amb el seu compromís els tres punts programàtics com a pas previ a l’autodeterminació i al Consell de Forces Polítiques també des de la seva fundació (23.XII.75).

            El novembre del 2004 el Partit Carlí de Catalunya, d’acord amb les indicacions del Parlament, va presentar unes propostes per la reforma de l’Estatut de Catalunya. Per tal de procedir a la seva redacció el Partit va designar una comissió de carlins catalans, que va comptar amb l’estreta i fraternal col·laboració de valencians,  mallorquins i aragonesos, per respondre al qüestionari. Aquest treball va merèixer el vistiplau del Parlament de Catalunya, tal i com consta a la seva web del Novembre de 2004. El Partit Carlí de Catalunya va ser l’únic d’extraparlamentari que hi va  col·laborar. També es va confeccionar un projecte d’Estatut de Catalunya conegut com Estatut de Sarrià, ja que va ser en aquest barri barceloní on es varen efectuar les reunions.

            L’any 2006 es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès el centenari de la Solidaritat Catalana presidit per  En Carles Hug de Borbó-Parma, ocasió en la que el Príncep i Professor ratificava el reconeixement de Catalunya com a Nació efectuada temps abans pel rei carlí Jaume III.

            Més recentment, El Partit Carlí de Catalunya va acudir a la manifestació de Barcelona  del Juliol de 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional que havia atemptat contra la integritat del Projecte d’Estatut de Catalunya.

El Partit Carlí de Catalunya, que és una part inseparable de la nostra historia durant els últims 180 anys, forma una comunitat humana profundament democràtica i respectuosa amb tothom, i tracta d’obrir solcs cap a una societat de participació i de responsabilitat en el marc d’una confederació de persones i pobles lliures.

 

2/    CARLISME I DRET A DECIDIR

            Catalunya es troba davant d’una cruïlla històrica a què s’ha vist abocada després de quasi quatre decennis de post franquisme. La recerca d’un pacte de convivència hispànic superador de l’absolutisme monàrquic, del centralisme liberal i de l’opressió de la Dictadura va donar com a resultat l’anomenat Estat de les autonomies. Des de Catalunya es veié això com la possibilitat de construir un marc comú a partir de l’autogovern en aquelles esferes que ens fossin d’abast propi.

            Trenta-cinc anys de vigència de l’actual Constitució, l´intent fallit d’una reforma estatutària i una ofensiva política, mediàtica, judicial i fiscal d’espoli i recentralització menen el nostre país a un atzucac dins l’actual ordenament de l´Estat espanyol. La continuïtat en aquesta situació ens condueix a l’ofec i la decadència com a poble i més quan la correlació de forces ens és desfavorable com a col·lectivitat, quan la majoria preestablerta  es troba institucionalitzada al Congrés dels Diputats i al Senat

            Resta doncs per al poble de Catalunya, esgotades les vies pactistes, el retorn a la seva sobirania històrica originària, aquella amb què es confederà dins la Corona d’Aragó i s’integrà a la monarquia hispànica després.

             La ruptura de l’acord lliure entre regnes i països peninsulars a partir del 1714 ha originat tot un seguit d’intents des de Catalunya per restaurar la convivència en els seus termes primigenis. Des del segle XlX, el Carlisme ha estat un dels protagonistes més actius en aquesta lluita concretada en la proclamació i defensa dels Furs perduts primer i de la Confederació hispànica contemporàniament.

            En aquest moment històric, la impossibilitat de progressar col·lectivament i l’experiència d’un retrocés en els drets comuns assolits ens empeny al trencament amb un status quo que es mostra impossible de reformar.

Pel dret que ens correspon com a nació, encara més, pel mai no decaigut dret de resistència i d’insurrecció, ha arribat el moment de decidir mitjançant una acció col·lectiva i democràtica la constitució de Catalunya com a Estat. Aquest Estat a més, ha de declarar-se independent per poder encetar la seva via dins Europa, en el concert de pobles del món. Cal tenir en compte que l’única possibilitat que Catalunya pugui establir un pacte entre iguals amb els altres pobles hispànics és des de la plena sobirania. L’ideal doncs d’una Confederació només pot bastir-se a partir de la nostra independència. Aquesta n’és un component perdurable juntament amb l’anhel de concertar-se amb les nacions germanes. Ambdues no caben a la camisa de força de la Constitució. I dibuixen el subjecte de tot vertader pacte de Confederació, doncs són la garantia mancomunada de la pròpia independència. I és aquest el propòsit a què els Carlins aspirem.

 

            Malgrat que la Constitució post-franquista  no concita altre sentiment que la nostra reserva i els casos contemplats són molt diferents, no cal dir que és de cabdal importància conèixer que a la Transitòria Quarta de la Constitució Espanyola actual es permet i s’autoritza implícitament la celebració d’un referèndum a Navarra respecte a la seva incorporació al Consell General Basc, amb les previsibles conseqüències que això comportaria.

Davant la convocatòria de la consulta pel Dret a Decidir els carlins  catalans refermem  el dret de Catalunya a triar  de  manera lliure i  democràtica   el  seu futur davant les qüestions proposades. Així podrem avançar de manera definitiva vers la resolució  del  conflicte que des de fa tres segles ens tenalla.

3/   LA CONFEDERACIÓ

            La confederació demana -i és- un pacte lliure i voluntari d’autodeterminació, entre nacions constituïdes en repúbliques o estats sobirans.

            És doncs un ordre de contracte, no un ordre de poder, tot i que  el pacte, com a tractat institucional pugui engendrar un nou poder investit en un nou subjecte, hereu però dels subjectes originaris que pacten. És per això que el projecte d’Estatut Carlista (1930) parlava d’Estat confederal, terme esmentat en alguns autors. Car les repúbliques signatàries assoleixen, en fundar la condeferació, un nou  status. Dit d’una altra manera, els tots que són obren com a parts d’un conjunt que els abraça.

            És un ordre construït de baix a dalt, no de dalt a baix, o, si es vol, un ordre horitzontal, no un ordre vertical.  Reserva la figura de les constitucions per a les repúbliques signatàries. La constitució de la confederació és el Pacte. Rebutja un poder constituent del subjecte confederació, que no es pot posar, com creuen els antics constitucionalistes,  en un poble espanyol separat dels pobles d’Espanya, els únics cridats a celebrar i a reformar els pactes confederals en llurs Corts legítimes.  Rebutja una pretesa -i costosa- representació supraordinada a les repúbliques confederades i propugna, per a entendre en els afers comuns una coordinació (sempre: horitzontalisme) mitjançant unes Corts confederals (projecte de 1930) o una Conferència d’Ambaixadors (projecte carlí del 2004) i la seva Diputació Permanent, subjectes a instruccions i els acords de les quals es poden impugnar  per la via del passi foral: Un dret reservat universal. I en lloc de multiplicar els oficis confederals, per ex. tribunal constitucional o ministeris comuns, prefereix  confiar la solució dels conflictes i les matèries d’interès comú a comissions delegades de les parts.

            La confederació que  proposa el Partit Carlí de Catalunya neix de la necessitat de recuperar els drets històrics dels pobles, d’allò que foren els Estats o Nacions confederats dins la monarquia de les Espanyes i d’aquells drets que tenia cada poble quan es constituïa i que ningú no li podia arrabassar, els quals es perderen arran de la guerra de Successió (1701-1713) prolongada a Mallorca i Sardenya, i fins el 1714 a Catalunya. Amb la Constitució de 1812, i a Euskal Herria arran de les Guerres Carlines.

Avui aquesta confederació que proposa el Partit Carlí de Catalunya es manifesta i basa en els Furs, en  les Constitucions Catalanes lluny però en els detalls dels plantejaments del passat, i ofereix al poble una  solució a partir de l’autodeterminació per tornar a ser sobirà, sota el respecte d’un pacte entre iguals.

Defuig el Carlisme en conseqüència el model d’Estat federal amb les seves línies de dalt a baix, en la seva duplicació de cossos polítics, en el seu verticalisme, que acusen l’esllavissament vers l’estat unitari mostrat per l’experiència històrica.

4/   LA LLENGUA I LA CULTURA CATALANES

Els dos projectes carlins d’Estatut consagren la llengua catalana com  única oficial, el del 2004 juntament amb l’aranès, i àdhuc en les relacions amb les autoritats confederals. Se situen en la línia de les Bases de Manresa (1892), el gran monument del catalanisme polític (Base 3a.), i són la manifestació del sentiment cap a la nostra llengua i cultura sense cap menyspreu, ans al contrari, a les de totes les Espanyes.

            Avui davant la castellanització, malaurada confusió d’Espanya amb una Castella estesa, imposada per l'Estat i pel que fa a la llengua i la cultura catalanes en tot el seu àmbit -Principat, Illes Balears, País Valencià  i Franja de Ponent- ens trobem enfront d'una situació de prohibicions absurdes i lleis adverses al nostre poble. Anomenarem algunes de les mesures que els darrers mesos han vingut a empitjorar la situació del català i de la nostra cultura: a la Franja de Ponent, pel govern d'Aragó, el català desapareix de nom per convertir-se en una llengua anomenada LAPAO que serà tolerada però no pas cooficial. A Catalunya la Llei Wert vol acabar amb la immersió lingüística a les escoles, veritable eina de cohesió social. A les Illes Balears el decret del trilingüisme vol fer que el català deixi de ser la llengua de l'ensenyament. A València es tanquen els repetidors de les televisions de la CCMA, íntegrament en català i de Catalunya Ràdio, al mateix temps que s'ha posat fi a la RTVV, parcialment en la nostra llengua. Un panorama, doncs, decebedor, que diu molt sobre la ideologia centralista del govern d’ Espanya i que palesa la desmanyotada imitació de l’opressió francesa i jacobina a les terres  fraternes del Rosselló i d’Occitània.

5/   EL PARTIT CARLÍ CONTRA EL NEOLIBERALISME

            Les classes populars carlines, bandejades de la lluita política per la restricció del dret de sufragi –sufragi censitari-, hagueren de combatre  el liberalisme als camps de batalla i amb les armes a la mà. Era una forma moderna de la lluita de la Ciutat dels pobres contra la Ciutat dels rics encesa dintre la Ciutat. Però el carlisme científic  ens ha deixat proclamacions més duradores que les armes: la concepció de la societat i de l’estat o comunitat política com a treball social integral. I encara abans de fer callar les armes i per la inspiració de Carles VII (1869) l’universal principi de cooperació. Conduïen a la proclamació d’una classe única, la del treball. Si el treball és diàleg amb la Natura i amb el medi, la societat que vol el carlisme és ecològica, molt al contrari del liberalisme que des de les Corts de Cadis introduïa l’arbitri en l’explotació forestal i suprimia les lleis i ordenances i la Conservadoria General de Boscos (1813).

            Com a negació radical d’aquells principis, i situant-nos davant els darrers esdeveniments extrems, en l'àmbit social, les distàncies entre les rendes del capital i les rendes del treball s'eixamplen cada cop més des que va començar la crisi econòmica, ja sigui per via de la moderació salarial o bé pel predomini de la financerització respecte a les inversions en economia real. Aquesta diferència entre classes socials es veu reforçada per una menor inversió en l'anomenat Estat del benestar -les retallades-, de manera que els serveis públics han de funcionar més amb menys, i amb les polítiques laborals regressives dels últims governs.  El sector públic -sanitat, educació, transports, polítiques socials, i d’altres- està patint una nova desamortització. La manera de reduir el dèficit de l'Estat i de la Generalitat implica deixar de prestar serveis als ciutadans, quan una altra manera i més socialment sostenible fóra la progressivitat fiscal, que és una vella exigència del carlisme, la desaparició de l'economia submergida i la fi dels paradisos fiscals. Mala peça tenim al teler les classes populars catalanes si no s'atura aquest devessall de polítiques regressives.

L’anàlisi del Partit Carlí de Catalunya arrenca d’una realitat social evident: l’enorme esquerda que separa la societat artificial nascuda de l’exclusivitat dels polítics i  tots aquells promotors de rancúnies i revenges, que només serveixen els seus interessos i els de llurs preceptors oligàrquics, i la societat real de la majoria dels ciutadans que reben les conseqüències de les accions de tots ells.

            Tot i que el Carlisme en armes va ser l’hereu de la universalitat de funcions  llegades per les Corts tradicionals i llurs Diputacions (la Diputació del General), que eren societat, societat representada,  a davant dels atacs del Mercat a un Estat decadent i moridor, trenca una llança per les estructures d’estat i en primer lloc per quelcom que els donà  vida  quan va néixer l’estat: la planta de funcionaris. En prendre’n la defensa, continua la lluita contra aquell primer liberalisme, amb el seu programa d’estat mínim dins la societat mínima,  que  la volia substituir pel repartiment  rera els triomfs electorals, les despulles per al vencedor (“The spoils to the victor”). I desafia a aquell  neoliberalisme sense barreres morals que les tira abaix amb les “portes giratòries”, condemnades ja en 1897 a l’Acta de Loredan confirmada pel rei Carlí Carles VII.

            En la nostra proposta d’Estat, els militants del Partit Carlí de Catalunya plantegem la reforma de l’Administració Pública de Catalunya i en quan els sigui aplicable de les repúbliques germanívoles, i proposem:

·       Desenvolupar  un procés d’austeritat de la despesa pública, llevat de les inversions rendibles i generadores de col·locació no funcionarial.

·       Evitar la duplicitat i àdhuc multiplicació dels oficis i de les oficines al servei de les assemblees: dels barris, municipals, comarcals, de les vegueries, republicanes en sentit estricte i  confederals.

·       Estendre la carrera administrativa professional fins al càrrec de Director General, acabant amb l’actual nepotisme: permanent pràctica de provisió de llocs de treball i nomenament de tot tipus de càrrecs administratius per l’únic mèrit de disposar del carnet del partit que governa. Fi de la pràctica dels assessors i dels parents col·locats.

·       Controlar els funcionaris mitjançant la purga de taula o sindicatura de les repúbliques municipals italianes més coneguda pel nom castellà de juicio de residencia.

·       Aplicar efectivament el règim de les incompatibilitats a les esferes: administrativa, legislativa i judicial.

·       Controlar de forma adequada la gestió i els pressupostos de les empreses públiques. Amb respecte al principi de cooperació.

·       Que una Comissió econòmica-social de les Corts o de llurs Diputacions,  representació real  del treball social integral, tingui una funció real en la societat, servint al diàleg obert, públic i institucionalitzat entre les organitzacions d’empresaris, de treballadors i l’Administració Pública, de forma que es garanteixi el control de treballadors i empresaris sobre les estratègies i sobre les reformes estructurals necessàries per tal d’assolir un nivell de producció competitiu i eficient, i que serveixi per proposar mesures de prevenció i superació de les crisis econòmiques amb el menor cost social. 

6/   CONSTRUIR LA SOCIETAT DE L’AUTOGESTIÓ

            Un nom nou per als vells principis: treball social integral i cooperació universal, que avui i sempre reclama el seu imperi i de manera particular al sector de l’estalvi, del crèdit i la banca.

            Una societat autogestionada no és tan sols una utopia o un projecte de futur. La coherència entre el que es proposa i l’actuació diària exigeix que sigui també una forma d’acció que es tradueixi en una mentalitat de participació, de solidaritat i de servei.

            La lluita per l’autogestió comporta uns valors de llibertat, igualtat, participació, pluralisme i solidaritat bàsics per a la nova societat que propugnem.

            El Partit Carlí de Catalunya vol proposar un canvi en les actituds de les persones envers elles mateixes i envers el seu entorn. Canvi que ha de comportar el rebuig de l’individualisme liberal i de les actuals societats competitives, consumistes i insolidàries. Per molt que es prediqui i s’imposi la globalització, s’ha de buscar la localització o municipalització a fi de facilitar que les dones i els homes ens puguem autogestionar millor. Per això cal primer descentralitzar i després deconstruir.

            És justament en el municipi on ha de regnar sobiranament el principi de la preferència per la propietat col­lectiva sobre la propietat privada individual, la que el Carlisme  va anunciar una altra vegada en una agosarada proclamació: Devolució dels béns comunals, durant la Guerra Civil de 1936-1939. I és als municipis petits i a les “entitats locals menors”, que amb els eufemismes de racionalització i de sostenibilitat  vol el Govern actual saquejar la resta d’aquells béns, els qui han impedit fins ara la completa desertització del medi rural, iniciada per les Lleis desamortitzadores. Com en ocasió d’aquelles ens preguntem: A qui aprofita el gran robatori?.

En la concepció del Partit Carlí de Catalunya, el principi de subsidiaritat, que assenyala vies al principi de solidaritat, ens ensenya que la garantia de la llibertat està en el pluralisme. Els límits del poder únicament poden estar en la sobirania de les institucions autònomes que constitueixen orgànicament la societat: sobirania social que passa davant de la sobirania política.   Quan els organismes autònoms manquen, la Societat és un conglomerat amorf regit per una burocràcia impersonal i centralista, anul·ladora de tota iniciativa, sigui aquesta pública o privada. Així, la limitació del poder de l’Estat no pot provenir, ni ha provingut mai, de fronteres artificials com les lleis constitucionals, fronteres de paper, sempre utilitzades com armes pel caprici del més fort (Montejurra, Carles Hug, 1958).

            Com a meta d’aquesta societat propugnem el socialisme d’autogestió global basat en uns principis que queden vertebrats en la Democràcia Econòmica, que permeti la gestió social de l’activitat econòmica en un doble aspecte: intern de l’empresa, mitjançant la participació dels treballadors en la seva direcció; extern a l’àmbit empresarial, mitjançant la participació, d’una forma institucionalitzada, en la planificació econòmica de les organitzacions sindicals i empresarials, de les comunitats territorials i d´altres sectors afectats.

7/   ESPECIFICITAT DE LA POSICIÓ CARLINA

            Aquest epígraf distingeix l’ideari carlí dels trets compartits per altres formacions polítiques fins i tot de les banderes ideològiques del carlisme que li foren arrabassades i que considera  positivament com a compliment d’una tasca pedagògica política.

L’ideari carlí ha passat per una desmitificació del llenguatge i de les entitats abstractes que ens ofeguen:  la Nació, la voluntat general, el poder constituent de la Revolució francesa, l’estat del pensament  germànic. Avui parlaríem de des-estructuració o de-construcció, a l’espera d’una nova construcció, d’aquestes estructures forjades per un pensament que ens és aliè i ens esclavitza.

             Considerem aquests trets específics en tres sectors: relacions entre persones individuals, relacions entre societat i estat i relacions especials entre els estats.

             Pel que fa a les relacions entre les persones i amb el medi, i atès que el nucli de la personalitat és irrepresentable, són els interessos -les relacions inter-personals i l’entorn-  els veritables representats del que es parla tot seguit. L’interès, però, té en l’ideari carlí un major amplada:  Haurem de començar per abandonar criteris d’interés material per anar incidint més en tot allò afectiu i immaterial com l’amor,  l’espiritualitat i la fraternitat.

            Pel que fa a les relacions entre societat i estat o comunitat política el Carlisme ha elaborat una doctrina de la representació política que n’és de la societat  davant la societat constituida en estat. Amb el primer socialisme, amb la “Commune” de París, amb la Internacional  i amb l’Escolàstica socialista i avui solitari a la palestra, ha recollit de les clàssiques institucions de representació  real, el treball representat pel treball, dels cossos socials i polítics anteriors a la revolució liberal burgesa de 1789:

·       El mandat imperatiu del cos elector al diputat singular, expressat en un quadern d’Instruccions. En cas de desobediència, entrega a la justícia. Manifest de Magúncia de 1860 pel rei carlí Carles VI i acta de Loredan de 1897. I segons els dos projectes d’Estatut de Catalunya (1.930 i 2004).

·       Consulta ad referèndum, personalitzada, de l’elegit al cos elector en qüestions no previstes al quadern.

·       Formació en el si dels cossos electors de comissions de vigilància sobre l’elegit. Com a l’antiga Vintiquatrena de la Cort.

·       Dietes àdhuc generoses a càrrec del cos elector. Permís laboral. Contra la compravenda anticipada del diputat a l’aparell Estat o a qualsevol altre aparell.

·       Rendició de comptes.

·       Revocació lliure del mandat.

·       Consentiment dels impostos. (No taxation without representation). Consentiment pels qui paguen (els impostos), no pels qui els mengen (Manifest de Magúncia de 1860).

·       Indissolubilitat de les Corts  mentre no hagin estat acabats els treballs en curs.

·       Sufragi universal, proposat secularment pel Carlisme que hi comprenia el sufragi femení.

           Pel que fa a les relacions entre estats:

·       Pluralisme: D’unes parts del pacte que són en si mateixes sengles tots amb un tot o alguns tots que apareixen com a parts d’aquell pacte. En la dimensió horitzontal i  ateses la tensió vital i la dimensió temporal de les associacions, més aviat suma de dualismes. Suma de tensions.

·       Cada dualisme explica una associació, així la del Pla Ibarretxe. I postula determinar l’altra part, que pot ésser un altre  tot. I està la suma de dualismes, la suma de tensions,  darrere tota confederació,  que és una construcció racional generalitzadora dels dualismes.

·       I l’associació i la confederació, que ho són de subjectes  que aporten cadascú la pròpia perspectiva sobre el conjunt, reclamen una perspectiva més alta i un subjecte durador i responsable d’aquesta perspectiva  que ha començat per identificar i posar rostre a cada una de les parts del pacte i que n’esdevé el guardià.

·       Hem parlat més amunt (punt 3) del pacte o tractat institucionalitzat. Aquell guardià n’és una part i molt principal. Una vella doctrina el posava al mig i com a centre de la vida del Dret: la presència del rei, per ficció del Dret, en tots i en cadascun dels tribunals. Resta avui la condició ubiqüitària de l’administració de justícia, que pel liberalisme reia en la llei: Jutge, boca que pronuncia les paraules de la llei. Condició que avui es fa palesa en la indistinta numeració de sales (Cada sala és, no una part, sinó tot el tribunal). I a la que no s’oposava la reserva que feien  els dos projectes carlins d’Estatut: Que cap plet incoat a Catalunya no pogués fallar-se fora d’ella. És qualitat que continua distingint-la d’altres funcions públiques: legislativa, executiva i de govern.

8/  EUROPA

El procés de creació d’Europa corona velles aspiracions del carlisme. Des de l’any 1958 quan es va proclamar a Montejurra: “Europa serà federativa com a conseqüència de la nostra federació interior”, els carlins no som partidaris de la mentalitat pragmàtica-econòmica de l’europeisme. Per nosaltres Europa és l’únic projecte de les nostres creences. No estem agafats pel petit nacionalisme dels que pensen, senten i diuen primer nosaltres, després Europa. No ho acceptem perquè Europa som nosaltres: els alemanys, els francesos, els neerlandesos, els italians, els austriacs i altres, que són els nostres compatriotes. Creiem que el anti-europeisme és l’últim refugi dels partidaris de l’absolutisme dels vells Estats-Nació. Les propostes erròneas que alguns països i organismes formulen no poden ser justificació per distorsionar el projecte europeu.

 

            Aquest comunicat es fonamenta en una secular doctrina política, i més contemporàniament en les resolucions dels congressos del Partido Carlista fets a Tolosa (Novembre de 2004), Berriozar (Novembre de 2008) i Lizarra (Novembre de 2012) i en l’anàlisi i aportacions de la comissió encarregada de la seva redacció  formada per catorze militants de l’Agrupació Territorial de les Comarques Centrals  del Partit Carlí de Catalunya i també amb la col·laboració d’onze carlins d’arreu les Espanyes.

Barcelona, a vint-i-dos de març de 2014

AGRUPACIÓ TERRITORIAL DE LES COMARQUES CENTRALS

DEL PARTIT CARLÍ DE CATALUNYA (ATCC)                                                 

Read more »