Mort Cándido Nocedal (1885), el carlisme sofrí la dissidència dels elements anomenats integristes (1888), dirigits pel fill d'aquell, Ramón Nocedal, tendència d'extrema dreta que proclamà el regnat de Crist i prescindí del rei.
Als Països Catalans augmentà la tendència autonomista, que culminà en la participació al moviment de Solidaritat Catalana (1906). Carles VII fou succeït (1909) pel seu fill Jaume de Borbó i de Parma, duc de Madrid, en temps del qual es produí una escissió encapçalada per Juan Vázquez de Mella, orador de gran prestigi, que concentrà el sector més reaccionari del partit, d'actitud germanòfila durant la guerra dels anys 1914-18, i que adoptà el nom de partit tradicionalista (agost del 1919). Aquest grup manifestà la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30).
La mort de Jaume (1931) i l'adveniment de la Segona República facilitaren la unió de les tres branques carlines: l'ortodoxa, la integrista i la mellista, en un partit que prengué el nom de Comunió Tradicionalista Carlina.
Al mateix temps, la pretensió dinàstica recaigué sobre Alfons Carles de Borbó i d'Àustria-Este (1849-1936), germà de Carles VII, home de mentalitat integrista, que donà pas a un nou grup de «nous carlins» en l'administració del partit, dirigida per l'advocat sevillà Manuel Fal Conde, que participà activament en la conspiració contra la República, sobretot organitzantrequetès (força de xoc carlina, nascuda a Catalunya per a lluitar contra els Jóvenes Bárbaros d'Alejandro Lerroux), que actuaren a Navarra i a Catalunya.
La participació dels requetès navarresos a la guerra civil de 1936-39 fou important i potser decisiva al nord de la Península Ibèrica. El decret d'Unificació del 19 d'abril de 1937 fongué el partit carlí amb els altres de l'Espanya nacionalista en un moviment polític únic sota la denominació de Falange Española Tradicionalista y de las JONS.
La resistència a acceptar aquesta decisió produí l'exili a Portugal del dirigent Fal Conde. D'altra banda, mort Alfons Carles I sense descendència, el plet successori tornà a obrir-se.
Designat regent el príncep Xavier de Parma, la majoria s'hi adherí; un sector minoritari es decidí pels drets de Joan de Borbó i Battenberg, fill d'Alfons III; un altre sector, igualment restringit, s'inclinà per un nét de Carles VII, que prengué el nom de Carles VIII.
El 1952, el "regent" Xavier fou proclamat rei pels seus seguidors, i el sector del carlisme vinculat als Parma emprengué un important viatge organitzatiu i ideològic que el portaria a constituir el (1965), a definir-se com a socialista i a enfrontar-se obertament amb el règim de Franco. Per altra part, i deixant de banda l'apropiació de la simbologia carlina per part d'organitzacions d'ultradreta com Fuerza Nueva, els antics col·laboracionistes amb el franquisme s'aplegaven (1974) en la Hermandad del Maestrazgo —amb centre a Ulldecona (Montsià). i, presidits per Ramon Forcadell, donarien suport a la monarquía de Joan CarlesI des de posicions catòlico-conservadores. Un nucli integrista centrat a Catalunya, que des del 1958 i per iniciativa de Maurici de Sivatte i de Bobadilla rebutjà l'autoritat de Xavier de Parma, havia creat la Regencia Nacional y Carlista d'Estella i, el 1978, es reorganitzà sota el nom d'Unión Carlista.
En fi, cal esmentar la Comunió Tradicionalista, fracció extremista encapçalada per Sixt de Parma, que adquirí trista noterietat en promoure els sagnants fets de Montejurra del 1976.
Havent gaudit, sota la direcció de Carles Hug, d'una certa presència pública durant la transició a la democràcia, el Partit Carlí entrà el 1980 en una crisi irreversible, que ha possibilitat (1984-85) el reagrupament de les restes de les diverses famílies carlines sota pautes més tradicionals (catolicisme, foralisme, corporativisme, etc).
Entrades
