Els judicis exteriors són sempre molt útils, especialment quan són totalitzadors del fenomen que aborden. Respecte del Carlisme, els estudis han estat nombrosos, però gairebé mai des d'una perspectiva anarquista. Ara ja es pot comptar amb ella, gràcies a un treball no extens encara de Félix Rodrigo Mora (*).
 |
| Félix Rodrigo Mora |
Aquesta visió des de plantejaments anarcos compta amb la impagable avantatge que no parteix d'un posicionament de subjectiva "implicació" (liberal, directament reaccionària, o estrictament carlina) que sempre anul·la una major objectivitat, sinó que està precisament al marge i en contra de qualsevol sistema, amb crítica a la societat tecnològica i industrial, el que comporta que en la investigació del passat pre-industrialitzat hagi de detenir ineludiblement a la rebel·lió i moviment de masses que va significar la primera guerra carlina que mitjançant un molt lúcid assaig estudia Rodrigo Mora aconseguint conclusions vàlides no només per aquell període de tan sols set anys, sinó que el supera pel que fa a determinades conclusions encara avui vàlides donades les raons que en el moviment inicial detecta i els motius del fracàs que no qualifica de partidista sinó de fracàs popular.
Del seu llibre, editat fa uns anys, el 2008, i que recull diversos dels seus treballs apareguts com articles en els quals es pretén recuperar la memòria insurgent d'un "agrarisme" que va des de les més antigues manifestacions fins a "les lluites dels anys 60 contra l'expropiació dels béns comunals per part de l'Estat-Capital ", passant pels moviments anarcosindicalistes anteriors a 1936 "agraristes" i, naturalment, per la insurrecció carlina., reproduïm ara aquest ja imprescindible text respecte de les raons i bases de la insurrecció carlina, no precisament motivada per raons de suport a una reivindicació successòria:
"El programa implícit amb què el poble s'incorpora a l'acció armada contra la dictadura liberal espanyola era diferent fins l'antagonisme al propugnat per la direcció del carlisme. En els estudis històrics se sol ressaltar, segons la ideologia de cada autor, aquest o l'altre component, quan ho aclaridor és considerar el conjunt.
Pot sintetitzar-se en 11 punts:
1) comunitarisme convivencialista, amb preservació dels patrimonis comunals i sense ampliació de la propietat privada;
2) manteniment de l'autonomia parcial del municipi existent, particularment en els llogarets i petites poblacions, amb salvaguarda de l'expressió primordial de la democràcia popular tradicional, el consell obert;
3) comunitat de les formes ancestrals d'intercanvi i tributació, sense ampliació de la funció dels diners ni la del mercat, sense modificació en la quantitat i en la manera de tributar;
4) manteniment del clima espiritual tradicional, amb el convivencialismo i la germanor com a valors grans, amb exclusió de la competitivitat, individualisme, desigualtat, insociabilitat i agressivitat pròpies del liberalisme i de tota la modernitat;
5) supervivència de la cultura i els sabers populars en les diverses esferes de l'existència, incloses les llengües vernacles;
6) rebuig del centralisme, expressió del domini creixent de la gran urbs, Madrid, sobre els altres territoris, en particular l'univers vilatà, llavors tan important;
7) negativa intel · lectual, emocional i vital al treball assalariat, tingut com a expressió molt letal de l'enviliment i deshumanització de les persones;
8) rebuig de les cinquenes i matrícules de mar;
9) en els territoris forals, adhesió a la institució foral, tinguda encertadament per manifestació històric-concreta de la pròpia identitat com a poble diferenciat, i com cosmovisió, cultura i idioma singulars;
10) desdeny per les riqueses i desig d'una vida frugal, centrada en la satisfacció de les necessitats immaterials de l'ésser humà, el que està en aguda oposició amb el productivisme i consumisme liberal;
11) repudi del despotisme constitucional i parlamentari, que es proposa "millorar" la situació de les masses sense comptar amb aquestes, el que conté l'afirmació que qualsevol mesura, per ser emancipadora, ha de resultar de l'acció popular, no de la dubtosa benevolència d'una minoria il·luminada i verbalment redemptorista que opera des de l'aparell de l'Estat, com era el liberalisme ".
Pot sintetitzar-se en 11 punts:
1) comunitarisme convivencialista, amb preservació dels patrimonis comunals i sense ampliació de la propietat privada;
2) manteniment de l'autonomia parcial del municipi existent, particularment en els llogarets i petites poblacions, amb salvaguarda de l'expressió primordial de la democràcia popular tradicional, el consell obert;
3) comunitat de les formes ancestrals d'intercanvi i tributació, sense ampliació de la funció dels diners ni la del mercat, sense modificació en la quantitat i en la manera de tributar;
4) manteniment del clima espiritual tradicional, amb el convivencialismo i la germanor com a valors grans, amb exclusió de la competitivitat, individualisme, desigualtat, insociabilitat i agressivitat pròpies del liberalisme i de tota la modernitat;
5) supervivència de la cultura i els sabers populars en les diverses esferes de l'existència, incloses les llengües vernacles;
6) rebuig del centralisme, expressió del domini creixent de la gran urbs, Madrid, sobre els altres territoris, en particular l'univers vilatà, llavors tan important;
7) negativa intel · lectual, emocional i vital al treball assalariat, tingut com a expressió molt letal de l'enviliment i deshumanització de les persones;
8) rebuig de les cinquenes i matrícules de mar;
9) en els territoris forals, adhesió a la institució foral, tinguda encertadament per manifestació històric-concreta de la pròpia identitat com a poble diferenciat, i com cosmovisió, cultura i idioma singulars;
10) desdeny per les riqueses i desig d'una vida frugal, centrada en la satisfacció de les necessitats immaterials de l'ésser humà, el que està en aguda oposició amb el productivisme i consumisme liberal;
11) repudi del despotisme constitucional i parlamentari, que es proposa "millorar" la situació de les masses sense comptar amb aquestes, el que conté l'afirmació que qualsevol mesura, per ser emancipadora, ha de resultar de l'acció popular, no de la dubtosa benevolència d'una minoria il·luminada i verbalment redemptorista que opera des de l'aparell de l'Estat, com era el liberalisme ".
L'autor arriba a la conclusió que el primer carlisme-organització va ser el conducte utilitzat pel poble per canalitzar la seva rebel·lió contra el liberalisme (que és, afirma, "un fanatisme d'importació"), constituït per unes classes mitjanes "mentalitzades per una ideologia liberal excepcionalment grollera, carrinclona i malvada, només atentes al creixement, al lucre i al gaudi ". Es produeix, en no existir una altra possibilitat de fer possible i duradora la rebel·lió, la "instrumentalització de l'aparell carlista per l'element popular". Una rebel·lió diferent en cada lloc, gradació descendent a partir dels territoris forals que reunien les 11 condicions abans apuntades fins als llocs en els quals "els béns comunals eren de poca significació", en què el treball assalariat estava mes implantat i la "ideologia individualista era mes pròspera", passant, afegim per la nostra part, per territoris en els quals sense reunir la totalitat dels condicionants abans apuntats si existia el catalitzador d'una forta i mantinguda consciència" nacional ".
Però per a Félix Rodrigo Mora el poble, en definitiva, es va equivocar perquè no es va marcar com a fonamental l'objectiu d'aconseguir "una societat lliure i democràtica, sense liberalisme i sense les jerarquies del carlisme". Les jerarquies, la gran xacra patida pel carlisme.
Les militars, que eren iguals en tots dos bàndols (destaca el fet de les fàcils acomodacions dels comandaments en l'exèrcit contrari en les períodes de "entreguerres") i, al capdavall, també la monarquia, les persones reals, que en les dues ribes pertanyien a un mateix estament ideològicament identificable amb l'Antic Règim.
Aquell impuls desbordant de què parlava Unamuno, i que aquí també es reconeix des de la visió anarquista, havia passat de servir d'una primera organització a estar controlat pels mateixos instruments d'explotació que, com un bifront Janus, liberals i jerarquia carlista, va aconseguir el seu cúspide, la seva devastadora realització després d'una trajectòria centenària, el 1936.
Les militars, que eren iguals en tots dos bàndols (destaca el fet de les fàcils acomodacions dels comandaments en l'exèrcit contrari en les períodes de "entreguerres") i, al capdavall, també la monarquia, les persones reals, que en les dues ribes pertanyien a un mateix estament ideològicament identificable amb l'Antic Règim.
Aquell impuls desbordant de què parlava Unamuno, i que aquí també es reconeix des de la visió anarquista, havia passat de servir d'una primera organització a estar controlat pels mateixos instruments d'explotació que, com un bifront Janus, liberals i jerarquia carlista, va aconseguir el seu cúspide, la seva devastadora realització després d'una trajectòria centenària, el 1936.
(*) "Naturaleza, Ruralidad y Civilización"
Félix Rodrigo Mora
Editorial Brulot
Madrid 2008
Font: El Federal n34
Entrades
