Fragment de la ponència "Anarquisme, populisme hispanoamericà i carlisme. ¿Dissidència espiritual o retorn a una edat d'or pretèrita? "Al "VII Seminari d'Història del Carlisme ".
S'ha pretès emparentar al carlisme amb moviments diversos. Però la relació més rupturista és la entaulada entre la idiosincràsia del carlisme i l'anarquisme (...)
Joaquín Maurin i Andreu Nin van estudiar les actituds de la Confederació llibertària. La seva conclusió va originar un fort debat entre els dos sectors, molt arrelats en la cultura catalana. Afirmaven que el moralisme anarquista no reflectia una consciència revolucionària, sinó una mera corrent ludista, que tractava d'evitar les conseqüències de la industrialització des d'una perspectiva moral, però no ideològica. Una acusació que va ser recusada per Joan Peiró, dirigent de la CNT.
No es tractava d'una conclusió nova. També, en parlar dels carlins, s'ha debatut sobre la seva idiosincràsia reformista o conservadora, que fa incórrer simultàniament a l'insuls debat sobre si els partidaris de don Carlos van constituir un moviment d'esquerra o de dreta. En el fons, la polèmica és estèril. El carlisme i l'anarquisme comparteixen un ideal. La recuperació d'una manera de vida pretèrit, la nostàlgia-subratlla Harowitz-de la "Gemeinschaf".
- D'una banda, es concedeix preferència a la comunitat i a la vida rural, enfront de l'Estat i les noves formes de relació emanades del capitalisme.
- Al seu torn, se subratllen les relacions orgàniques sorgides del medi social, enfront de les relacions contractuals, pròpies d'una societat individualista, en la qual el posseir és l'eix de la dignitat social, enfront de la dignitat emanada de ser persona.
- En una altra vessant, les pautes d'integració són considerades més vàlides que les normes de diferenciació.
Endinsant-nos en els aspectes que forgen una sensibilitat comuna entre anarquistes i carlins, aquest seria el primer aspecte que convindria assenyalar. Tots dos segments coincideixen en el seu desig de vertebrar una societat no sotmesa al mòdul de producció capitalista. Conseqüentment, els seus postulats els condueixen a la pràctica de l'associacionisme i del cooperativisme, que forgen la pauta moral de la societat. En la cultura basoc-navarresa, aquests aspectes es perceben des de les tasques agràries veïnals realitzades en comú o auzolan, fins al repartiment del bosc en comunal, sense obviar l'hàbit comunitari dels rituals funeraris.
Al seu torn, els partidaris de don Carles i Bakunin se'ls podria extrapolar un concepte semblant consuetudinari de la llibertat. La seva medul·la antiestatalista, els va conduir a menysprear la llibertat jurídica en nom de la llibertat real i quotidiana, aquestes llibertats escamoteig impossible a què es referia l'escriptor català Josep Pla. Que, en el cas de l'anarquisme, connectaria amb el concepte rousseaunià perfilat al Contracte Social, pel qual la llibertat individual es sacrifica les llibertats comunitàries. Si el carlista asturià Vázquez de Mella va preconitzar els drets de la societat per sobre de l'Estat, el teòric anarquista gallec Ricardo Mella va afirmar que l'Estat no pot fer en benefici de l'individu.
Gerald Brenan, James Coll i Eric Hobsbawn han insistit en les arrels de l'anarquisme, assumides com una moral mística però anticlerical, fins al punt de caracteritzar al moviment àcrata com a germen de la rebel·lia de les masses creients, desil·lusionades de l'aliança de la jerarquia eclesiàstica amb els estaments privilegiats.
a) El llenguatge i la moral llibertària enllaçaria amb les primeres comunitats cristianes. No es denuncia la riquesa només per ser un insult a les masses que no tenen el més digne, sinó que és desqualificada per un afany moralitzador, en esclavitzar la persona. La mateixa tendència a enriquir seria malsana.
b) L'anarquista creu fermament en la bondat de les seves accions, encara que siguin violentes. Brenan els compara als grups polítics dissidents de la revolució anglesa del XVII. Els exemples de Brenan ens poden recordar a Christopher Hill, qui en la seva monografia El món trastornat, va treballar les actituds mentals dels "diggers", els adeptes de la Cinquena Monarquia, "levellers", familiaristes i "ranters". Les seves idees religioses, que propugnaven la supressió de la propietat privada, tamisades d'aspectes mil·lenaristes, ens acosten a la tessitura llibertària.
c) L'anarquisme suposa un compendi de les nocions de mil·lenarisme i progrés. La concepció igualitària cíclica s'uneix a la possibilitat d'obtenir un món més feliç per mitjà de la redempció social i educativa. Amb permís del lector, aquí es podria rememorar les conclusions similars a les que va arribar Norman Cohn en la seva monografia sobre els segments místics medievals d'empremta revolucionària. La idea bàsica de l'anarquisme és el retorn a l'Edat d'Or
Però el mateix li passa als voluntaris de don Carles. En els seus enunciats oficials, en els seus bertsolaris, en la conversa que Pío Baroja sosté amb el voluntari santacrucista Shagit a El capellà de Monleón, Shagit ens reincorpora a un món mític pretèrit, on la igualtat entre tots els creats era la norma bàsica. No existia la propietat evidentment. Els carlins reflecteixen en anhel de defensa d'una societat precapitalista. Els anarquistes cristal·litzen elements d'autodefensa enfront de la moral plutocràtica i l'explotació de la persona humana.
Llavors, vista certa analogia, cal preguntar-se: quina és la diferència entre anarquisme i carlisme? Tots dos són moviments que van intentar defensar els seus simpatitzants de la connexió del liberalisme econòmic. Però els carlins adopten una postura conservadora, mentre els llibertaris es tornen revolucionaris. La raó?
El carlisme creix en una societat on la fe és un element clau, entesa com a forjadora d'espais comunitaris de llibertat, d'una forma de veure el món, de la consciència que impregna la vida quotidiana. En canvi, l'anarquisme sorgeix en una societat d'explotació, on aquest credo espiritual comunitari s'ha perdut.
El carlí coneix, viu, una societat precapitalista, en la qual les terres comunals i altres actes de la vida social perpetuen una vivència col·lectiva que impregna la interpretació del món. Ambient que es complementa amb una visió lúdica, com és el cas de certes feines agropecuàries, especialment la recollida de la falguera o la "maizatxuriketa" o sega del blat de moro. Per a aquest carlista de les valls catalans o basc-navarresos, aquesta vida és real, i a ella s'adhereix. D'altra banda, la fe és un valor ètic i plàstic, també extrapolable a la vivència popular. I el sacerdot és el primer a participar-hi com un pagès més. No ha d'estranyar que adopti una mentalitat tradicional.
El àcrata dels tallers febrils catalans o dels masos andalusos, en canvi, és una persona desarrelada. Explotat per uns terratinents que l'obliguen a vendre diàriament a les places seu fora de treball per un miserable jornal, viu en una situació d'explotació radical. I la fe? L'ha perdut. En alguns casos, el sacerdot, en legitimar el dret a la propietat dels acomodats i exhortant a la resignació del desheretat, ha incidit en aquesta desmotivació. Mentre contempla l'horitzó de la seva família, condemnada a una existència infrahumana, observarà com aquesta dignitat humana inherent a la seva condició de fill de Déu, en alguns casos, també li és arrabassada. I la figura de Crist redemptor és buidada de contingut a substituir per una normativa farisaica que incideix en la sacralitat i tot bondat externa dels que aparenten bones maneres, però que subreptíciament, legitimen l'explotació econòmica dels treballadors instrumentalitzant una moral religiosa. Tard o d'hora, la desesperació condueix a l'ateisme o l'anticlericalisme.
Aquesta és la gran diferència entre el partidari de don Carles i el seguidor de Bakunin. El carlí lluita per alguna cosa que està viu, però amenaçat pel liberalisme econòmic. I per conservar-lo, es torna tradicionalista d'aquest antic règim. L'anarquista ha de partir del no-res per edificar la seva ciutat ideal, i es torna adepte de les utopies il · lustrades del segle de les llums, quan no destructor bel·ligerant d'unes estructures que creu injustes.
L'edat d'or pel carlista existeix, però amenaçada per les primeres onades liberal-capitalistes. Per l'àcrata, l'edat d'or sobreviurà quan es fragmenti la societat liberal. El carlí és pre-capitalista, l'anarquista postcapitalista, però acoblats en la seva defensa de la comunitat enfront de nous models proletarizadores. (...)
Són diferents, però similars. Les guerres carlistes al Maestrat evidencien una sòrdida lluita social dels camperols pobres enfront de la burgesia. L'abandonament de fe incideix en aquesta transició del carlisme a l'anarquisme, que també es constata en les terres meridionals de Navarra, on la lluita per la terra entre defensors dels comunals i corralizas ens va deixar una tornada popular que així ho demostra. Si ahir vaig defensar a Carlote, avui defenso la llibertat, deia la jota recollida en el testimoni de José María Esparza en la seva monografia sobre la vida social tafallesa.
Per aquesta raó, del carlisme i de l'anarquisme s'insistirà encara en el seu caràcter reformista o conservador, quan són dos sectors que s'oposen a la moral econòmica liberal i afavoreixen el retorn a una mentalitat comunitària. (...)
Si els carlins eren els místics d'un segle XVI, els àcrates eren els místics vuitcentistes imbuïts de Proudhon i Rousseau, amb una ingènua confiança en la capacitat redemptora de la ciència, que els portaria a modelar una nova arcàdia. Una urbs racionalistes i igualitària, on ja no cabria el mal o el Pecat, és a dir, ja no seria necessària l'Església ni l'estat. El dels carlins s'obtindria mitjançant la fe catòlica; el dels anarquistes, mitjançant la raó. I enfront de la violència del comandament militar i els malvats capitalistes, la seva violència, primària i instintiva, seria la defensa no només necessària, sinó justa, de la Comunitat enfront de l'Estat.
José Javier López Antón
Entrades
