Sota l’etiqueta "carlí" o "carlisme" s’amaga un dels moviments socials i polítics de més gran repercusió a la Catalunya i l’Espanya contemporànies. Aquesta denominació neix referint-se als seguidors del germà de Ferran VIIè, l’infant Carles Maria Isidre de Borbó, el candidat i símbol dels partidaris de la defensa de l’antic règim en oposició al bàndol liberal.
L’anomenada qüestió dinàstica –la lluita entre Carles i la reina regent Maria Cristina- no va ser més que una de les raons d’un enfrontament que sovint va expressar una més rica tipologia de causes.
Cronològicament, el carlisme es presenta pautat per una cadena d’insurreccions i de guerres que s’estén al llarg de tot el segle XIX i que li va donar una fesomia particular.
La primera guerra carlina, del 1833 al 1840, la segona guerra dita dels "matiners", entre 1846 i 1849, i la darrera carlinada, la tercera, entre 1872 i 1876.
Unes guerres a les quals hauríem d’afegir diversos aixecaments de signe també antiliberal: l'intent reialista durant el anys del trienni, l’aixecament "malcontent" el 1827, l’estat de "bandidatge" present els anys posteriors a la primera guerra, l’aixecament de 1855, l’intent de cop militar a Sant Carles de la Ràpita el 1860, l’aixecament de 1869, etc.
Cal fer notar que bona part d’aquesta "guerra latent" es va manifestar a Catalunya, una de les àrees on el carlisme va ser més actiu, al costat d’altres territoris clàssics del carlisme com ara el País Basc i el Maestrat.
Aquesta revifalla contínua del seu bel.licisme va permetre crear una cultura insurreccional pròpia, utilitzant alguns referents procedents de la guerra del francès: la partida guerrillera, el cabdill i el capellà trabucaire. Tot plegat va ajudar a formar un dels moviments contrarevolucionaris de masses de més llarga durada arreu d’Europa.
Els debats historiogràfics sobre el contingut ideològic i social del carlisme se centren més en la primera meitat de segle XIX que no pas després, encara que abundi més la presentació de noves dades i menys la voluntat comparativa a partir de models interpretatius explícits.
Pel que fa al reialisme i la primera carlinada, el debat se situa en considerar al carlisme com un moviment defensor de l’absolutisme que es va servir de mètodes expeditius com el reclutament forcós; una segona visió, en canvi, insisteix en resoldre un problema bàsic: explicar el suport al carlisme en àrees on l’agricultura capitalista ja havia avançat en algunes de les seves formes durant el segle XVIII. És una visió, aquesta darrera, que contempla al carlisme molt més com un "antiliberalisme polític" que no un "antiliberalisme econòmic".
D’altra banda, i en relació a la segona meitat del segle XIX, les preocupacions semblen centrar-se en veure al carlisme com un moviment que en part derivarà cap el basquisme i el catalanisme conservadors i catòlics, o en d’altres casos cap a forces contrarevolucionàries modernes. Una identitat i un patriotisme, el carlí, que conjugava bé la vinculació amb Espanya i la "pàtria petita", Catalunya o el País Basc, però que no encaixava del tot amb el model patriòtic que des de l’estat liberal s’anava gestant. Bàsicament contra el concepte de ciutadania i de societat civil liberals, mitjançant la defensa dels furs i els sentiments anticentralistes existents en aquestes nacionalitats.
Ideològicament el pensament carlí sembla condensar-se en la coneguda trilogia "Déu, Pàtria i Rei", a la qual s’afegiria la paraula "furs" en determinats moments de les guerres.
Però no tot s’esgota en la defensa del tron i de l’altar, en una anti-ideologia oposada a la cultura liberal i lliurepensadora. Amb el pas del temps, el carlisme va construir una cultura política pròpia.
Els anys del sexenni democràtic van ser un laboratori des d’on es van crear o consolidar bona part de les imatges i símbols del carlisme. Una cultura que servia per a donar identitat i cohesió al grup, un sentiment de comunitat.
A través de la premsa, del fulletó o del vestuari, els carlins exaltaven la figura del seu rei, Carles VII, perfecte cavaller i militar en contrast al marit d’Isabel II. El rei, la boina, la margarida –nom de la primera dona del candidat carlí-, els escapularis o els "detentes-bala" dels combatents, tot un equip simbòlic que distingia al carlisme militant.
És el sentit del culte als herois, als cabdills com Zumalacárregui, Cabrera –abans de ser defenestrat, o la família Tristany. O la institució de la festa dels "màrtirs de la tradició", a finals del segle XIX, una forma de conrear i enriquir annualment el seu panteó de figures il.lustres.
 |
Caricatura del carlisme de La Flaca,
amb personatges i ideals: «Déu, Pàtria i Rei». |
Al costat d’això, l’ideari i la cultura carlines no es poden entendre sense la seva vinculació a la defensa de la institució eclesiàstica i la relació amb el moviment catòlic. El carlisme cal explicar-lo també a partir de la participació de membres de la jerarquia i de la base de l’església contra el procés desamortitzador, o les resistències de l’associacionisme catòlic davant de la progressiva laicització de la societat. Així, en ple pontificat de Pius Ixè, el carlisme es va presentar com una croada antiliberal internacional en defensa del Papa, i els seus membres van participar del bo i millor de la direcció les associacions catòliques a tot l’estat espanyol.
Per altra part, explicar socialment al carlisme sempre ha estat un dels principals problemes dels historiadors, si més no per les dificultats que comporta entendre els suports i les adhesions d’origen popular cap el carlisme.
Una fòrmula ha estat la de considerar que una part de les primeres mesures governamentals liberals, per exemple les fiscals, van poder contribuir a fomentar actituds populars hostils que van ser orientades cap a profit propi pel clergat i la gran propietat carlina. Alhora, el comportament arbitrari dels servidors de l’estat i de l’exércit governamental en "territori carlí", on sovint no distingien entre el pagès i l’artesà que parlava la seva llengua, del partidari o confident carlí, també va poder ajudar a crear una cultura i una imatge estereotipades del muntanyenc fanàtic allunyada de la realitat.
La casuística és, doncs, molt diversa. Per conviccions ideològiques o forçats per la gana, la paga o el desig de canviar de vida, el carlisme ha estat un moviment aparentment anacrònic, situat dins d’una complexitat de motivacions que fan del seu estudi un dels fenòmens històrics més apassionants del nostre passat i present.
Professor d’Història Contemporània de la U.A.B.
Entrades
