La monarquia espanyola fou molt abans que la "nació espanyola"

Molts confonen nació espanyola amb Monarquia Espanyola i s'arroguen a la primera més història de la que realment té, doncs jurídicament i administrativa la "Nació Espanyola” comença amb la Constitució de Càdis, l'anomenada Pepa de 1812 .

Celebrem la Hispanitat , i molts associen aquest fet a la " Nació Espanyola " de manera errònia.

Els professors John H. Elliott i H. G. Koenigsberger definiran la Monarquia Hispànica o espanyola d'Antic Règim , com una monarquia COMPOSTA , TERRITORIAL , pactista , I polisinodial .

- COMPOSTA I TERRITORIAL , perquè la mateixa estava formada per diferents estats territorials polítics independents i quasi- sobirans , ja que la sobirania era del Rei i també de les institucions d'aquells estats: Corts , Concejos , Consells , tribunals de justícia, Hisenda.

- Pactista i polisinodial , pels nombrosos Consells i subconsells : Consell de Castella , d'Aragó, Cancelleria Reial, Generalitat Valenciana , Generalitat Catalana , ... L'existència d' allò implicava un Pacte que el Rei tenia amb cadascun dels pobles de les Espanyes , o millor dit amb els habitants de cada un dels estats , com si el Rei que els manté units , fora Rei de cadascun dels diferents estats .

Celebrem la Hispanitat creient que es tracta de la celebració de la "nació espanyola " dels " patriotes jacobins". Gran error ! . Perquè la Monarquia Espanyola va ser una Monarquia Confederal, mai centralista. Perquè no existia un estat o un govern unitari, com existiria després 1812 amb la instauració burgesa capitalista de la Constitució de Cadis .

JOHN H. ELLIOTT (Reading, 1930), mestre d'hispanistes i premi Príncep d' Astúries en 1996, ha ensenyat, al llarg de la seva dilatada carrera acadèmica, al Trinity College de Cambridge, al King s College de la Universitat de Londres, en l'Institute for Advanced Study de Princeton, i a la Universitat d'Oxford, de la que va ser Regius Professor des de 1990 fins a la seva jubilació el 1997. Entre la seva extensa bibliografia s'han de citar La revolta catalana , 1598-1640 (Crítica, 1989) , L'Espanya Imperial (Barcelona , 1969) , Poder i Societat en l'Espanya dels Àustries (Crítica, 1982) , Richelieu i Olivares (Crítica , 1984) o L'Europa dividida, 1559-1598 (Crítica , 2002).

Read more »

Salvador Puig Antich

Hi ha pocs capítols de la llarga lluita contra la dictadura franquista, en què el Partit Carlista no estigués present.

Malgrat la "història oficial", que vol fer-nos creure que van ser unes determinades forces polítiques i sindicals que van lluitar contra Franco, cada vegada es fa més difícil l'silenciar la presència carlista en aquestes lluites contra la injustícia i l'opressió.

El passat mes de setembre es va estrenar als cinemes la pel · lícula "Salvador", dirigida per Manuel Huerga, i que està basada en la vida de Salvador Puig Antich, militant del "Moviment Ibèric d'Alliberament" (MIL) executat a garrot vil a la Presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974. Salvador va ser acusat de matar el 25 de setembre de 1973 a un policia al portal del número 70 del barceloní carrer Girona, després d'un confús forcejament entre diversos policies i Puig Antich. El que veritablement va passar en aquest portal mai se sabrà, doncs en les actuacions policials, igual que el judici sumaríssim militar a què va ser sotmès, es van detectar nombroses irregularitats.

El MIL, era un grup partidari dels consells obrers, l'autoorganització de la lluita obrera i l'autogestió. El MIL comptava també amb uns "Grups Autònoms de Combat" (GAC) per realitzar tasques diverses. Salvador, que tenia un oncle carlista, va treballar durant una temporada a l'empresa "Tilt-Colomer, SL", que era d'un militant carlista. Membres dels "grups d'acció Carlista" (GAC) van ajudar a diversos membres del MIL a sortir d'Espanya quan eren perseguits per la policia. S'utilitzava per això una finca a Puigcerdà, que tenia una cova per al cultiu de xampinyons i que donava al costat francès de la frontera. Tot i que sembla ser que hi ha a qui li molesta, Puig Antich tenia relació amb els carlins, i coneixia la feina que aquests estaven realitzant. Hi ha un escrit seu, en el qual proposa que es canviï de nom als "Grups Autònoms de Combat", perquè ja existien unes sigles iguals: els GAC carlins.

Després de la detenció de Salvador, els carlins van participar en totes les protestes, mobilitzacions i actes de solidaritat demanant la seva llibertat, i al conèixer-se la sentència de mort, la seva commutació. Don Javier de Borbó Parma, va enviar el 20 de febrer de 1974 un telegrama a Franco amb aquest text: "Pel respecte i el bé de la nostra pàtria Espanya, demanar-vos sigui commutada pena de mort que recau sobre Salvador Puig Antich". També, els "grups d'acció Carlista" (GAC) van distribuir una carta manuscrita de Salvador adreçada a la seva germana petita Merçona, i que es reprodueix fora d'aquest text.

Tot va ser inútil, i Puig Antich va ser assassinat cruelment.

Els 134 minuts que dura la pel · lícula, ens transmeten l'ambient d'aquells dies, la lluita per acabar amb una dictadura tan llarga, i la mort d'una persona que va voler fer realitat aquest desig de milers d'espanyols.

Episodis tan tristos com aquest, ens demostren que els carlins participem en la lluita anti-franquista, mentre altres que ara tenen el desvergonyiment d'atorgar el carnet de "legitimitat democràtica", romanien en silenci o eren còmplices actius de la situació creada.

El temps, ho posa tot al seu lloc.

IZCA

Article publicat al Federal N º 28 nov 2006

Read more »

El poble carlista, la realitat plural del carlisme

El terme Poble deriva del llatí populus i pot remetre, en un sentit de societat, a un conjunt d'habitants d'una nació (o una part d'ella, d'una regió o un país). Com accepció de ruralitat considera una entitat de població de menor grandària que una vila o ciutat, dedicada principalment a tasques agrícoles. Nosaltres, ho entenem en el sentit de poble pla, de classes populars, que en cada època ha estat conegut per diversos noms. El comú era el poble pla. I el Carlisme sempre ha parlat del comú, sempre s'ha oposat el concepte de Poble al de masses, conjunt d'individus, etc.

Sens dubte, alguns s'esquincen les vestidures quan ens definim com a poble carlista, per a aquests resulta complex i polèmic que ens definim així. Però, és evident que el poble carlista té unes característiques que l'identifiquen i el diferencien de la resta d'habitants de l'Estat en què es troba englobat. Aquesta consciència de pertinença al Poble Carlista, desitjós de preservar la pau i la seguretat, afavoreix la protecció dels drets humans dels seus membres davant els atacs soferts per l'aparell de l'Estat o dels que, al llarg dels últims tres segles, es han declarat els seus enemics, decretant la seva persecució o la seva discriminació extrema i sistemàtica, sense que sembli existir una solució factible perquè desaparegui aquesta actitud repressiva.

Davant aquest terme polèmic i que no ofereix un únic significat, és comú en la doctrina internacionalista i en el criteri de determinats organismes de Nacions Unides elaborar les seves definicions mitjançant la conjunció d'un element objectiu i un altre subjectiu.

L'element objectiu d'aquesta definició el constitueix el conjunt de característiques que com a grup reuneix, en la seva totalitat o en part, i que estableixen un vincle entre els seus membres, que és molt superior a la simple associació d'individus dins d'un estat. Entre altres característiques objectives, el poble carlista presenta l'existència d'una tradició històrica comuna, d'identitat, d'homogeneïtat cultural, de respecte a les variants lingüístiques de cadascun dels pobles de les Espanya, afinitat religiosa i ideològica, connexió geogràfica o territorial, vida econòmica comuna i importància quantitativa.

L'element subjectiu guarda correspondència amb la consciència de ser un poble i, també, amb la voluntat que l'identifiqui com a tal. A aquests efectes, el poble carlista està dotat d'institucions i altres mitjans per expressar les seves característiques comunes i el seu desig de mantenir la seva manifesta identitat.

El Poble Carlista és una realitat incontestable en el conjunt del Carlisme. Unes persones amb consciència de ser un Poble, que té una personalitat molt acusada i una visió particular de la vida quotidiana i que, sobretot, no està per mimetismes amb altres fenòmens polítics, siguin aquests del tipus que siguin. El Poble Carlista no entén les bandades en política, i quan en carlista no li queda una cosa clara es retira a casa perquè ningú li pugui utilitzar, i torna a la palestra quan la llibertat dels seus Pobles, la Pàtria i el Rei li necessiten , quan s'exerceix un lideratge de manera nítida, diàfana, i de caràcter unitari i no disgregador. Un dels trets més acusats d'aquest poble, honrat i combatiu, és la fidelitat a unes idees, a una forma de fer, a un partit encara que mai aquest hagi palpat poder. 

La seva concepció foral de la vida li permet estar obert a la defensa de tot dret de les persones, societats intermèdies i pobles de les Espanyes. El seu sentit foral li impel · leix a posar l'accent en les llibertats municipals, perquè són les lleis, la legislació, la gestió que percep més el ciutadà, fart ja de pagar impostos a la província, a la Comunitat Autònoma, a l'Estat, i ara a Europa . 

Percebre que el teu carrer està asfaltat, que la claveguera funciona correctament, etc. indueix a participar en la vida pública. Això era el foralisme, el poder legislar el més pròxim. 

Basant-se en aquesta idea, el Poble Carlista va defensar sempre solucions comunitàries als problemes: béns comunals, acció Cooperativista agrària, industrial, la defensa de coses concretes. El Poble Carlista està fart d'abstraccions que són pròpies de l'univers liberal, i vol llibertats concretes amb els seus drets i obligacions i que siguin traslladables al dia a dia i no estiguin reservades per a la seva discussió a les sales de justícia. Qui es pretengui carlista i oblidi en les seves línies programàtiques i d'acció que existeix aquest sentiment de ser poble carlista, no té res a fer.

Els intel·lectuals liberals, els polítics professionals al servei permanent del sistema, en la seva obsessió pel poder podran elucubrar tant que desitgin, i viure així del conte unes temporades més a costa de denigrar el carlisme, però mai entendran a un Poble com el carlista, que sempre ha estat antidictatorial, que va ser antifranquista quan va haver de ser-ho, que s'ha mostrat històricament antiuniformista, i que, també, ha estat capaç de aixecar-se contra tota tirania i mandarinat quantes vegades ha calgut. Per això-com ens indicava Ramón Hernández-la permanència del fenomen carlista els resulta inconcebible després de gairebé dos segles sense haver pres el mínim poder.

Publicat en el llibre La lluita silenciada del carlisme català, sota l'epígraf d'Una presència permanent. VI. - El Poble carlina, la realitat plural del carlisme (Biblioteca Popular Carlista, núm. 17, Edicions Arcs, Sevilla 2007)

Read more »

Visió anarquista del carlisme

Els judicis exteriors són sempre molt útils, especialment quan són totalitzadors del fenomen que aborden. Respecte del Carlisme, els estudis han estat nombrosos, però gairebé mai des d'una perspectiva anarquista. Ara ja es pot comptar amb ella, gràcies a un treball no extens encara de Félix Rodrigo Mora (*).

Félix Rodrigo Mora

Aquesta visió des de plantejaments anarcos compta amb la impagable avantatge que no parteix d'un posicionament de subjectiva "implicació" (liberal, directament reaccionària, o estrictament carlina) que sempre anul·la una major objectivitat, sinó que està precisament al marge i en contra de qualsevol sistema, amb crítica a la societat tecnològica i industrial, el que comporta que en la investigació del passat pre-industrialitzat hagi de detenir ineludiblement a la rebel·lió i moviment de masses que va significar la primera guerra carlina que mitjançant un molt lúcid assaig estudia Rodrigo Mora aconseguint conclusions vàlides no només per aquell període de tan sols set anys, sinó que el supera pel que fa a determinades conclusions encara avui vàlides donades les raons que en el moviment inicial detecta i els motius del fracàs que no qualifica de partidista sinó de fracàs popular.

Del seu llibre, editat fa uns anys, el 2008, i que recull diversos dels seus treballs apareguts com articles en els quals es pretén recuperar la memòria insurgent d'un "agrarisme" que va des de les més antigues manifestacions fins a "les lluites dels anys 60 contra l'expropiació dels béns comunals per part de l'Estat-Capital ", passant pels moviments anarcosindicalistes anteriors a 1936 "agraristes" i, naturalment, per la insurrecció carlina., reproduïm ara aquest ja imprescindible text respecte de les raons i bases de la insurrecció carlina, no precisament motivada per raons de suport a una reivindicació successòria:

"El programa implícit amb què el poble s'incorpora a l'acció armada contra la dictadura liberal espanyola era diferent fins l'antagonisme al propugnat per la direcció del carlisme. En els estudis històrics se sol ressaltar, segons la ideologia de cada autor, aquest o l'altre component, quan ho aclaridor és considerar el conjunt. 
Pot sintetitzar-se en 11 punts: 

1) comunitarisme convivencialista, amb preservació dels patrimonis comunals i sense ampliació de la propietat privada; 

2) manteniment de l'autonomia parcial del municipi existent, particularment en els llogarets i petites poblacions, amb salvaguarda de l'expressió primordial de la democràcia popular tradicional, el consell obert; 

3) comunitat de les formes ancestrals d'intercanvi i tributació, sense ampliació de la funció dels diners ni la del mercat, sense modificació en la quantitat i en la manera de tributar; 

4) manteniment del clima espiritual tradicional, amb el convivencialismo i la germanor com a valors grans, amb exclusió de la competitivitat, individualisme, desigualtat, insociabilitat i agressivitat pròpies del liberalisme i de tota la modernitat; 

5) supervivència de la cultura i els sabers populars en les diverses esferes de l'existència, incloses les llengües vernacles; 

6) rebuig del centralisme, expressió del domini creixent de la gran urbs, Madrid, sobre els altres territoris, en particular l'univers vilatà, llavors tan important; 

7) negativa intel · lectual, emocional i vital al treball assalariat, tingut com a expressió molt letal de l'enviliment i deshumanització de les persones; 

8) rebuig de les cinquenes i matrícules de mar; 

9) en els territoris forals, adhesió a la institució foral, tinguda encertadament per manifestació històric-concreta de la pròpia identitat com a poble diferenciat, i com cosmovisió, cultura i idioma singulars; 

10) desdeny per les riqueses i desig d'una vida frugal, centrada en la satisfacció de les necessitats immaterials de l'ésser humà, el que està en aguda oposició amb el productivisme i consumisme liberal; 

11) repudi del despotisme constitucional i parlamentari, que es proposa "millorar" la situació de les masses sense comptar amb aquestes, el que conté l'afirmació que qualsevol mesura, per ser emancipadora, ha de resultar de l'acció popular, no de la dubtosa benevolència d'una minoria il·luminada i verbalment redemptorista que opera des de l'aparell de l'Estat, com era el liberalisme ".

L'autor arriba a la conclusió que el primer carlisme-organització va ser el conducte utilitzat pel poble per canalitzar la seva rebel·lió contra el liberalisme (que és, afirma, "un fanatisme d'importació"), constituït per unes classes mitjanes "mentalitzades per una ideologia liberal excepcionalment grollera, carrinclona i malvada, només atentes al creixement, al lucre i al gaudi ". Es produeix, en no existir una altra possibilitat de fer possible i duradora la rebel·lió, la "instrumentalització de l'aparell carlista per l'element popular". Una rebel·lió diferent en cada lloc, gradació descendent a partir dels territoris forals que reunien les 11 condicions abans apuntades fins als llocs en els quals "els béns comunals eren de poca significació", en què el treball assalariat estava mes implantat i la "ideologia individualista era mes pròspera", passant, afegim per la nostra part, per territoris en els quals sense reunir la totalitat dels condicionants abans apuntats si existia el catalitzador d'una forta i mantinguda consciència" nacional ".

Però per a Félix Rodrigo Mora el poble, en definitiva, es va equivocar perquè no es va marcar com a fonamental l'objectiu d'aconseguir "una societat lliure i democràtica, sense liberalisme i sense les jerarquies del carlisme". Les jerarquies, la gran xacra patida pel carlisme. 
Les militars, que eren iguals en tots dos bàndols (destaca el fet de les fàcils acomodacions dels comandaments en l'exèrcit contrari en les períodes de "entreguerres") i, al capdavall, també la monarquia, les persones reals, que en les dues ribes pertanyien a un mateix estament ideològicament identificable amb l'Antic Règim. 
Aquell impuls desbordant de què parlava Unamuno, i que aquí també es reconeix des de la visió anarquista, havia passat de servir d'una primera organització a estar controlat pels mateixos instruments d'explotació que, com un bifront Janus, liberals i jerarquia carlista, va aconseguir el seu cúspide, la seva devastadora realització després d'una trajectòria centenària, el 1936.

(*) "Naturaleza, Ruralidad y Civilización"

Félix Rodrigo Mora

Editorial Brulot

Madrid 2008

Font: El Federal n34

Read more »

Presentació de l'últim llibre de SAR Maria Teresa a Parma

Com cada any, durant l'últim cap de setmana de setembre, es van celebrar a Piacenza i Parma els actes i trobades de l'Associació de Cavallers de les Ordres Dinàstiques, amb l'assistència de la Família Borbó Parma. Aprofitant aquesta celebració, en el matí de dissabte passat, 27 de setembre, es va programar a la mateixa ciutat de Parma la presentació de l'edició francesa de l'últim llibre de la infanta Maria Teresa ("Les Bourbon Parme, uneix família engagée dans l'histoire" l'edició espanyola es va publicar amb el títol de "Así fueron, así son"). L'acte es va celebrar el marc històric i acadèmic de la sala Maria Luisa de la Biblioteca del Palazzo della Pilotta, antiga residència de la Casa Ducal de Parma. 

D'esquerra a dreta: SAR Carles Xavier de Borbó Parma, SAR Maria Teresa i el Comte Orazio Zanardi



SAR Carles Xavier de Borbó Parma, titular de la Dinastia Carlista i Duc de Parma, va presidir la reunió. Assistir, així mateix, els seus tres germans Jaume, Margarida i Carolina. De les Espanyes, com ja és habitual, s'havia desplaçat un grup d'amics i carlins, arribats des d'Euskadi, Madrid, Catalunya i País Valencià. 

En la primera intervenció, Sabina Magrini, directora de la Biblioteca, ha destacat que es tracta d'un llibre de "impegno", de compromís. D'una família que, des del passat, té una perspectiva de i en el futur. Va recordar la importància del Pacte de Família del '700 (segle XVIII) regnant els Borbons, que va garantir la pau durant 30 anys. 

El professor Marzio Dall'Acqua, exdirector de l'Arxiu de Parma, va indicar el destacat protagonisme del moviment carlista en la història d'Espanya. Va assenyalar, en SAR Maria Teresa, el suport incondicional que sempre va prestar al seu germà SAR Carles Hug i "el lliurament i dedicació de tota una vida de compromís i devoció a la causa carlista". 

SAR Maria Teresa, en la seva intervenció, va agrair a tots els que han fet possible la presentació del seu últim llibre a Parma. Les seves pàgines aspiren a ser un testimoni de la llibertat i, també, del compromís i l'exemple del seu pare, SR Xavier, i el seu germà, SAR Carles Hug, amb el qual se sentia molt unida, a més de ser el seu col · laboradora. Va acabar la seva intervenció recordant les paraules d'un personatge de Fiódor Dostoievski, el Gran Inquisidor, que increpa a Déu, perquè ha regalat a l'home la llibertat: un do enverinat que li permet ser el creador del món. SAR Xavier i SAR Carles Hug, va ressaltar la senyora Maria Teresa, van usar la seva llibertat, el regal de Déu, en l'aventura del Carlisme, com un servei a les Espanyes. 

Va intervenir, finalment, SAR Carles Xavier. Sensiblement emocionat ha assenyalat que, per a ell i per als seus germans, SAR Maria Teresa és un testimoni d'una vida dedicada a una gran causa. Que els seus escrits també reflectien el pensament del seu pare. Va recordar que la seva tia havia escrit no només aquest llibre, sinó, a més, vuit, però que per a ell i per als seus germans la seva pròpia tia era el primer llibre, el més important, el gran exemple a seguir.

Font

Read more »

El CATN proposa un Consell Ibèric per a cooperar amb Espanya després de la independència

El concepte de les Espanyes, defensat pel carlisme, segueix més viu que mai i el van adoptant diverses corrents de pensament. Un dels casos més recents ha estat el del Consell Assessor per a la Transició Nacional qui proposa un proposa un Consell Ibèric per a cooperar amb les Espanyes després de la independència. Aquest Consell inclouria també Andorra i Portugal i s'inspira en experiències existents, com el Consell Nòrdic i el Benelux.





Carles Viver Pi-Senyer



El Consell Assessor per a la Transició Nacional proposa la creació d'un Consell Ibèric de cooperació entre l'estat català i l'estat espanyol, a més de Portugal i Andorra en cas d'independència de Catalunya. Així consta en un dels informes que el consell assessor ha presentat avui i que porta per nom 'Les relacions de cooperació entre Catalunya i l'estat espanyol' (pdf) i del qual ha parlat el seu president, Carles Viver i Pi-Sunyer. Aquest consell s'inspira en el consell nòrdic, que agrupa Noruega, Dinamarca, Islàndia, Finlàndia i Suècia; el Benelux, que aplega Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg, i el consell britànic-irlandès.






'El procés de transició nacional hauria de ser una oportunitat per establir relacions entre Catalunya i l'estat espanyol estretes i constructives, potser més que no ara', ha dit Viver i Pi-Sunyer. 'La transició nacional no té per finalitat la ruptura i l'aïllament de Catalunya respecte d'Espanya. Hi ha molts vincles individuals i col·lectius, històrics, culturals, econòmics. Caldrien unes noves relacions amb un nou principi d'igualtat i respecte mutu entre les dues parts. És un propòsit coherent, que sempre ha buscat el catalanisme polític, però que ara es podria fer d'una altra manera', ha afegit.

En aquest sentit ha parlat de les relacions de cooperació que hi acaba havent entre estats limítrofs que han viscut processos de separació. 'Al final les relacions de cooperació es restableixen', ha dit Viver i Pi-Sunyer, que ha explicat que 'a partir de l'experiència comparada i la minimització del paper de les fronteres, l'informe suggereix que des del començament s'intenti establir amb l'estat espanyol relacions de cooperació. Per exemple, oferir la creació d'institucions de cooperació de tipus general'. I aquest seria el cas del Consell Ibèric que es suggereix.

A més d'aquest informe, el CATN n'ha presentat avui tres més: un sobre l'administració tributària de Catalunya; un altre sobre la internacionalització de la consulta i un tercer sobre les tecnologies de la informació i de la comunicació en un estat català.

Font: Vilaweb

Read more »

Marià Vayreda, Records de la Darrera Carlinada, 1898

“Amb semblants disposicions, se comprèn que les doctrines proclamades per l´Aparisi i sa escola venien a omplir un buit de mon esperit, i la carta, programa de D. Carlos a son germà, seguida del decret de restauració dels Furs havia d´aparèixer a mos ulls com lo verb de la nova idea. Era la doctrina regionalista que em... seduïa. Encara que no la comprenia pas bé, portat per un intens amor a les coses de casa, presentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat i la resurrecció d´una federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos erros polítics. Així concebia jo el carlisme, i així vaig acceptar-lo”.

Marià Vayreda, Records de la Darrera Carlinada, 1898.

Read more »

Pere el catòlic

Avui fa 801 que el rei Pere el Catòlic, va morir a la batalla de Muret. Avui el recordem.

Pere II d’Aragó (I si seguim la numeració dels comtes de Barcelona) va néixer el 1174, fill d’Alfons el Trobador i la seva dona Sança de Castella. A la mort de seu pare tenia vint-i-dos anys. Sabem que era un jove ple de vida, un pel fastuós, amant de la cultura cortès, valent, ardit, necessitat de grandeses i força eixelebrat. Tanmateix, sembla que el sentit de la prudència i la discreció no van entrar mai entre les seves qualitats.

El juny de 1204, Pere va casar-se amb Maria de Montpeller. No era més que un episodi més de la construcció de l’Estat dinàstic: l’objectiu del casament era accedir a la ciutat i el territori que regia Maria. Va ser un desencís per Maria, la qual va tenir una vida desafortunada: casada als onze anys, vídua als dinou, tornada a casar als vint i repudiada als vint-i-u. El seu calvari al costat de Pere, però, encara no havia fet més que començar.

El 1206, un any després del naixement de la seva filla Sança, Pere va voler divorciar-se de Maria. El motiu era el desig de grandesa del comte-rei: volia negociar un matrimoni amb Maria de Montferrat, l’hereva del regne de Jerusalem, a la vegada que oferia l’organització d’una expedició en auxili de Terra Santa. El divorci, però, no va ser concedit pel papa Innocenci II. Així, tot i que van mantenir-se casats i encara tindrien un fill, el futur Jaume I, el ressentiment i el distanciament entre la parella va ser evident.

Tot i això, Pere va guanyar-se el sobrenom de “el Catòlic”, fonamentalment per la seva lluita contra els musulmans. Ja el novembre de 1204 va fer-se coronar com a rei a Roma de mans del papa Innocenci III. Posteriorment va oferir-se per organitzar una frustrada expedició a Terra Santa i va tenir una destacada intervenció en la batalla de Las Navas de Tolosa.

Els almohades havien envaït la Península Ibèrica el 1160, s’havien fet amb el control d’Al-Àndalus i amenaçaven el regne de Castella. En resposta, l’arquebisbe de Toledo va iniciar una campanya per organitzar una croada contra els almohades. I lògicament Pere va ser el primer a unir-se a la campanya comandada per Alfons VIII de Castella. Sanç VII de Navarra, els ordres militars, cavallers hispanocristians dels tres regnes i croats ultrapirinencs van sumar-se a la coalició.

Malgrat les múltiples desercions dels croats, els catalans, l’ala esquerra de l’exèrcit cristià, sota el comandament de Pere, van romandre al costat del rei castellà, i la seva participació en la batalla va resultar decisiva. Així, el 16 de juliol de 1212, l’exèrcit cristià va dominar completament el camp de batalla de Las Navas. Els almohades, dirigits pel califa Muḥammad al-Nāṣir van ser derrotats. El prestigi de Pere com a rei cristià va sortir molt reforçat.

Paral•lelament a la croada contra els infidels musulmans, en terres occitanes s’estava desenvolupant un altre tipus de croada que també involucraria Pere i la Corona d’Aragó, en aquest cas de forma decisiva: la croada albigesa.

El catarisme era una heretgia d’origen oriental, arrelada amb força a l’Occitània dels segles XII i XIII, que predicava una nova espiritualitat basada en la renúncia als béns materials i en una més gran austeritat que l’Església. El sector més radical no creia en Crist, a qui consideraven simplement un àngel bo. Els càtars també eren coneguts amb el nom d’albigesos, probablement perquè el primer bisbe càtar va ser el d’Albí. També eren anomenats els purs o els Homes Bons, per la humilitat que practicaven i l’estimació que els tenien. L’Església càtara s’organitzava en bisbes, perfectes (sacerdots) i diaques. La figura més important era la del perfecte, una mena de sacerdot que es dedicava sobretot a la predicació.

De mica en mica, els càtars van estendre’s pels dominis de Pere el Catòlic i aquest es va trobar davant l’alternativa de respectar la crida del Sant Pare a la croada contra els albigesos (1209) o atendre les seves obligacions feudals envers els seus vassalls. Totes les accions diplomàtiques exercides personalment per Pere davant del cap croat Simó de Montfort, així com les realitzades pels seus enviats a Roma, van ser negatives.

Finalment, quan el comte de Tolosa va veure’s aïllat, sotmès a la pressió de Simó de Montfort, aquest va sotmetre’s al vassallatge perquè Pere comandés la defensa del territori. D’aquesta manera, el 13 de setembre de 1213, Pere va reunir el seu exèrcit davant Muret, al Llenguadoc, però la batalla ser ràpida. D’una banda es trobaven Simó de Montfort i l’exèrcit de Lluís VIII de França; de l’altra, la noblesa occitana recolzada per l’exèrcit de Pere el Catòlic. Un temerari Pere va posar-se a l’avantguarda dels seus homes, va ser ferit i va morir. L’exèrcit en conèixer la seva mort va lliurar-se a la fuga. La seva derrota tancava per sempre més les possibilitats d’expansió catalana per les terres occitanes.

Muret canviava per sempre la història de Catalunya. Una derrota, una més en la seva història, marcaria el pas a un període d’expansió mediterrània davant el tancament dels Pirineus, però aquestes grans hores catalanes que havien d’arribar s’havien cobrat un preu massa alt: la mort del somni d’Occitània i la cultura càtara.

Sàpiens

Read more »

Els carlins que van deixar petjada

De Ramon Cabrera a l’arxiduc Carles d’Habsburg-Lorena i de Borbó

Pretendents carlins al tron d'Espanya

Les guerres carlines no van ser només conflictes dinàstics. També van ser lluites polítiques entre dues concepcions polítiques oposades que van implicar tot tipus de personatges. Aquest és un recull dels principals personatges.

Primera guerra Carlina

El Tigre del Maestrat. El general Ramon Cabrera, fill de Tortosa, va ser un home d’estrella, un cabdill nat, amb un temible cop de geni. Exseminarista que es va allistar a les files dels carlistes i ràpidament es va convertir en l’heroi de l’Ebre i el Maestrat. Va lluitar al costat de Carnicer a la batalla de Maials, on pretenien aixecar la revolta carlista a la Catalunya interior. Cabrera va vèncer tots els generals cristins. Els anys de Cabrera, 1838-39, va exercir un domini absolut al seu petit imperi ebrenc. Va ser derrotat pel general liberal Espartero. Va fugir a l’exili a França. Va acabar casat amb un rica hereva de Londres i va morir de vell a Anglaterra reconeixent Alfons XII.

L’oncle Tomàs. El general Zumalacárregui és el militar carlista més important de la primera guerra. Home seriós, amb un gran sentit de l’honor i dots innates per a la guerra, va plantar cara als millors generals liberals, defensors d’Isabel II. Va aconseguir que el País Basc i Navarra es convertissin en un territori segur on residia el pretendent Carles V. Quan assetjava la ciutat de Bilbao, el juny de 1835, una bala el va ferir a la cama. Va fer cridar a Petriquillo, un curandero amb qui va fer amistat durant la guerra del Francès. Tot i les últimes atencions dels metges, la bala va acabar amb la vida d’aquell home d’origen humil, venerat pels seus i respectat per tots.

El general del poble. Baldomero Espartero va ser el general liberal més destacat de la primera carlinada. Va pactar a Bergara la rendició dels carlins bascos, on la corona es comprometia a respectar els furs. Espartero va acabar amb l’últim reducte carlista defensat per Cabrera. Es va convertir en regent des de 1840 fins a 1843. Va ordenar que bombardegessin la ciutat de Barcelona des de Montjuic per aplacar les bullangues de 1842. L’any 1870 el general Prim li va oferir la corona espanyola, i ell, el fill d’un carreter de la Manxa, amb fama de jugador i de bufat de supèrbia, la va rebutjar únicament perquè era massa gran i estava malalt. 

Segona guerra Carlina

Tristany i Masgoret. Per diferents motius, Benet Tristany (1794-1847) i Josep Masgoret i Marcó (?-1883) van ser dos dels caps carlins més destacats. El primer, conegut com Mossèn Tristany perquè havia estat prevere i canonge, havia participat en la primera guerra Carlina i va assolir el grau de mariscal de camp. Es va exiliar en acabar el conflicte. En retornar-hi i reprendre la lluita a Solsona el 1846 va iniciar la guerra dels Matiners. Va morir afusellat. Masgoret, un dels propietaris més acabalats del Camp de Tarragona, va arribar a ser general en la primera carlinada i també va patir l’exili després de la derrota. En tornar a Catalunya el 1848, i fins l’adveniment de Ramon Cabrera, va exercir les funcions de comandant en cap. Però la seva tasca més rellevant no va ser militar, sinó política, ja que va contribuir a organitzar la Diputació General de Catalunya, la primera institució d’autogovern des de 1714. A principis de 1849, en veure la guerra perduda, va marxar a França.

Tercera guerra Carlina 

Francesc Savalls i Massot. Empordanès, nascut a la Pera el 1817, va participar en la primera guerra Carlina sent un adolescent, però en va sortir amb el grau de capità. També va concórrer a la crida dels Matiners, després de la qual, a l’exili, va allistar-se a l’exèrcit dels Estats Pontificis per lluitar contra els unionistes italians. Va ser durant la tercera carlinada, però, que al capdavant d’una partida es va convertir en una figura quasi llegendària. Enfrontat amb l’infant Alfons per afusellar 60 presoners, era l’home fort del carlisme a les comarques gironines. Entre altres accions, destaquen les preses de Ripoll, Berga, Olot i Castelló d’Empúries, que li van valer que Carles VII el nomenés capità general de Catalunya el 1875. Va morir exiliat a Niça onze anys després.

Alfons Carles de Borbó i d’Àustria-Este. Germà del pretendent carlí Carles VII, va néixer a Londres el 1849. Va viure a l’exili fins a l’esclat de la tercera guerra Carlina, quan el seu germà el va nomenar comandant general de Catalunya i el Centre, però les tensions amb Savalls i altres capitostos catalans van provocar que fos rellevat i enviat al sector del Maestrat. Sota les seves ordres es va ocupar Conca, però nous enfrontaments, ara amb cabdills valencians, el van portar a demanar la dimissió a Carles i a exiliar-se a l’imperi austrohongarès. Es va desinteressar de la política, però el 1931 la mort del seu nebot Jaume III el va convertir en el nou pretendent carlí: Alfons Carles I. Va morir el 1936 a Viena en un accident de camió… sospitós.

El carlisme al segle XX

Xavier de Borbó-Parma (Itàlia, 1889-Suïssa, 1977). Va succeir Alfons Carles de Borbó i d’Àustria com a pretendent carlí al tron espanyol. Va donar suport al cop d’estat contra la República i va autoritzar la participació de les milícies carlistes en el bàndol feixista. Va fer costat a Franco durant tota la Guerra Civil, però en esclatar la Segona Guerra Mundial es va unir als aliats. Va ser detingut pels nazis i enviat al camp de concentració de Dachau, on va estar tancat fins al final del conflicte. El 1968 Franco el va expulsar d’Espanya i, finalment, va abdicar a favor del seu fill, Carles Hug. 

Carles Hug de Borbó-Parma (París, 1930-Barcelona, 2010). L’hereu de Xavier de Borbó va simbolitzar un gir de 180 graus dins el carlisme. El príncep carlí va aconseguir que la força política d’extrema dreta que havia donat suport a Franco es convertís en un moviment polític d’esquerres que va participar activament en la lluita per la democràcia. Aquest canvi ideològic, però, no li va donar gaire rèdit electoral. En els segons comicis democràtics el Partit Carlí va obtenir uns resultats molt pobres i Carles Hug va renunciar a la presidència d’aquesta formació política. 

Maurici de Sivatte i de Bobadilla (Arenys de Mar, 1901- Barcelona, 1980). Sotscap carlí de Barcelona durant la República, després del fracàs de l’alçament militar va fugir a Itàlia per tornar pocs mesos després, el desembre de 1936, i dirigir el Terç de Nostra Senyora de Montserrat. Sivatte discrepava del secretari general carlí Manuel Fal Conde i va crear, en un aplec carlí a Montserrat, l’abril de 1958, la Regencia Nacional y Carlista de Estella (RENACE), de caràcter antifranquista i integrista. Inicialment va aconseguir l’adhesió de bona part dels carlistes catalans, però la majoria dels seus partidaris el van acabar abandonant el 1964 per retornar al carlisme liderat per Carles Hug. 

Arxiduc Carles d’Habsburg-Lorena i de Borbó (Viena, 1909-Barcelona, 1953). El fill menor de l’arxiduc Leopold Salvador d’Habsburg i de la seva muller, la infanta Blanca de Borbó, era considerat per una secció del carlisme —els creuadistes— l’hereu ideològic del tradicionalisme monàrquic. El juny de 1943, l’arxiduc va publicar un manifest en el qual es proclamava com a legítim hereu del tron. Els seus seguidors li van donar el títol de Carles VIII.

Sàpiens

Read more »

Presidents de la Generalitat de Catalunya

El propassat 24 de desembre de 2012 Artur Mas era investit novament com a president de la Generalitat de Catalunya en el que serà el seu segon (i darrer?) mandat al capdavant del govern català. La premsa del dia de Nadal destacava la investidura del 129è president de la Generalitat…. Evidentment, això només seria possible en el cas d’existir una continuïtat entre aquella Diputació del General d’origen medieval que va abolir Felip V i la Generalitat nascuda de la instauració de l’autonomia el 1931. Realment existeix aquesta continuïtat?

La Diputació del General o Generalitat va néixer durant el regnat de Pere el Gran (1289) com una delegació dels estaments reunits a les Corts, amb caràcter permanent i ordinari, per tal de recaptar les contribucions que aquelles havien aprovat. D’aquesta manera, per Generalitat, en el context històric medieval, cal entendre la universitat o comunitat dels súbdits del monarca catalano-aragonès en els territoris del Principat de Catalunya i els comtats del Rosselló i la Cerdanya. És a dir, era la representació dels braços i tenia l’encàrrec de portar a terme el cobrament del donatiu reial.

Emanada de les Corts, que aplegaven el rei i la representació estamental de la societat, la Diputació del General tenia la missió de portar a bon fi determinades decisions, bàsicament de caràcter fiscal, que exigien més temps que el breu lapse de la reunió parlamentària on s’havien acordat i que requeien en l’àmbit de les responsabilitats dels estaments o braços segons l’esperit pactista del règim feudal. Així, amb la concessió del cobrament d’impostos (1363) la Generalitat va esdevenir una institució financera clau en l’entramat institucional català.

La Diputació del General estava formada per tres representants o diputats de les Corts, un de cada braç, i tres oïdors de comptes encarregats de controlar l’administració dels diputats. El diputat eclesiàstic esdevenia el predient. Tenia la seva seu a la ciutat de Barcelona i la residència a les cases del carrer de Sant Honorat que formen el nucli inicial de l’actual Palau de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta institució va evolucionar ràpidament i ben aviat va convertir-se en el principal organisme del Principat, esdevenint, a partir del 1359 sota el regnat de Pere el Cerimoniós, una institució realment estable encarregada de l’administració financera. Si bé les seves funcions eren originàriament econòmiques, paulatinament van anar afegint-se de polítiques i militars, esdevenint defensora del compliment de les lleis, constitucions i privilegis de Catalunya des de 1422.

Pau Claris

Abolida per Felip V mitjançant un decret del duc de Berwick immediatament després de la derrota de l’Onze de setembre de 1714, la Generalitat va desaparèixer de la història de Catalunya fins 1931, tot i que els carlins havien intentat de ressuscitar les velles institucions medievals en el context de les diferents guerres civils que van protagonitzar en el segle XIX. Per tant, no seria fins a la instauració de la Segona República i la victòria de les forces republicanes i autonomistes d’esquerra que Catalunya assoliria l’autonomia política mitjançant la creació del govern de la Generalitat, una denominació, en aquell context, suficientment ambigua com per no crear més malestar dels existents en els sectors nacionalistes i unitaristes espanyols.

La història és suficientment coneguda: el 14 d’abril, Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà van presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Cap quarts de dues a la Plaça Sant Jaume ja onejava la bandera republicana i els dirigents d’ERC van sortir al balcó de l’ajuntament des d’on Companys va proclamar la República. Poques hores després, Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, va proclamar la República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Macià s’avançava així als esdeveniments que es succeïen a Madrid, potser per poder negociar amb més força, i constituïa, el 15 d’abril, el seu primer govern integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista.

Francesc Macià (1931-1933)

Lluís Companys (1933-1940)

La iniciativa dels dirigents catalans, però, va provocar un conflicte amb el govern provisional de la República perquè, segons la seva interpretació, els acords del Pacte de Sant Sebastià fixaven que la descentralització de l’Estat i la manera d’articular les diferents nacionalitats havien de ser establerts per la futura Constitució. El 17 d’abril arribava a Barcelona una comissió del govern integrada per tres ministres (Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domino i Fernando de los Ríos) que serien els encarregats de negociar amb el president Macià. D’aquests contactes van sortir la substitució de la República Catalana per la concessió immediata d’un règim d’autonomia concretat en el naixent govern de laGeneralitat i el compromís de l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia que seria aprovat pel govern espanyol després de ser referendat pel poble català. És a dir, no es restaurava cap institució medieval, quelcom impensable en el context republicà, sinó que es creava una de nova sota la denominació de Generalitat.

És a dir, la Generalitat de Catalunya nascuda el 1931 era la institució plenament democràtica i encarregada d’exercir el govern autònom català mitjançant les competències atribuïdes en l’Estatut d’Autonomia de 1932. Una institució nova i creada expressament per a donar resposta a un nou context polític. Res a veure, doncs, amb la Generalitat medieval. Abolida el 1939 després de la victòria franquista en la Guerra Civil, la institució va sobreviure des de l’exili fins a la seva reinstauració el 1977 en el context de la Transició democràtica. Els Estatuts d’Autonomia de 1979 i 2006 serien els encarregats de regular les seves competències polítiques, econòmiques, socials i culturals.

Josep Irla (1940-1954)

Josep Tarradellas (1954-1980)

Per tant, podem establir una línea que uneixi la vella Diputació del General medieval i moderna de base estamental amb la Generalitat contemporània de caràcter democràtic? Malgrat el simbolisme que vulguem atribuir al nom de la cosa, la resposta és rotundament no. És cert que la Generalitat medieval no només va exercir funcions de caràcter econòmic i fiscal, sinó que va gaudir d’atribucions polítiques. Ara bé, en un context feudalitzant propi de l’Antic Règim i mai com a òrgan de govern, atribució restringida al monarca (i al virrei de torn). Res a veure amb una institució democràtica i que sí és un veritable òrgan de govern com és el cas de l’actual Generalitat. Si estiguéssim parlant de caps d’Estat sí que es podria dibuixar una línea entre monarques i caps de República, però entre institucions no, perquè aquestes només suposen una continuïtat nominal que res té a veure amb funcions, atribucions i legitimitat.

Així, de la mateixa manera que no es pot establir una continuïtat entre les corts medievals i els parlaments democràtics contemporanis, la continuïtat entre els presidents de la vella Generalitat medieval i la Generalitat democràtica no té sentit. En canvi, sí és coherent entendre la existència d’una continuïtat entre la Generalitat republicana i l’actual govern de la Generalitat, reconeguda a través de la figura de Josep Tarradellas com a dipositari de la legitimitat institucional i democràtica catalana en el context de la Transició. En conclusió, la del 24 de desembre de 2012 va ser la investidura del vuitè president de la Generalitat de Catalunya, en una llista integrada per Francesc Macià (1931-1933), Lluís Companys (1933-1940), Josep Irla (1940-1954), Josep Tarradellas (1954-1980), Jordi Pujol (1980-2003), Pasqual Maragall (2003-2006), José Montilla (2006-2010) i el mateix Artur Mas (2010-????).

Jordi Pujol (1980 - 2003)

Pasqual Maragall (2003-2006)

José Montilla (2006-2010)

Artur Mas (2010- ???)

Font: Sàpiens

Read more »

El Carlisme, història

Els carlins van aconseguir una forta implantació a les zones rurals del País Basc, Navarra i part d’Aragó, València i Catalunya on comptaven amb una àmplia base social entre la pagesia que es trobava exposada al perill de l’expropiació i la proletarització, una part activa del clergat perjudicat per les desamortitzacions i la reforma eclesiàstica liberal i per capes de l’artesanat urbà que es trobaven a punt de la proletarització.

Carles Maria Isidre

A la mort de Ferran VII, el 1833, els insurrectes carlistes van proclamar rei al príncep Carles Maria Isidre i van confiar-li la defensa de l’absolutisme i la societat tradicional. D’aquesta manera esclatava una guerra civil, un conflicte que, més enllà de la lluita dinàstica, suposava la lluita entre la pervivència de l’absolutisme extremadament reaccionari i la implantació d’una monarquia constitucional que permetés la introducció del liberalisme moderat a Espanya.

El carlisme reunia els partidaris de l’absolutisme i també tots aquells sectors descontents amb la instauració de l’Estat burgés. Era una cultura política configurada com a contrasocietatenfront de la comunitat liberal i des del rebuig a la Revolució francesa i que es presentava com una ideologia tradicionalista i antiliberal hereva de moviments anteriors (malcontents, apostòlics, etc.). El carlisme pot definir-se a partir dels vincles mantinguts entre el súbdit i el monarca i pel fet de pertànyer a una institució universal com l’Església catòlica. Així, sota el lema “Déu, Pàtria i Furs” s’agrupaven els defensors de la legitimitat dinàstica de Carles Maria Isidre, de la monarquia absoluta, de la preeminència social de l’Església, del manteniment de l’Antic Règim i de la conservació d’un sistema foral particularista.

En qualsevol cas, no pot simplificar-se el fenomen del carlisme confonent-lo només amb l’absolutisme ja que va ser un moviment més complex de resistència antiliberal que ha de posar-se en connexió amb els moviments de resistència a les revolucions liberals que van donar-se a Europa i van anar desapareixent des de mitjans del segle XIX. L’especificitat del carlisme espanyol, en oposició a d’altres moviments de la contrarevolució europea, seria la seva llarga duració, el seu protagonisme polític i militar i la configuració d’una cultura política que arribaria fins a l’època de la política de masses.

Entre els dirigents del carlisme hi podem trobar un gran nombre de membres del clergat i una bona part de la petita noblesa rural. Molts dels seus seguidors eren petits propietaris empobrits, artesans arruïnats i arrendataris emfitèutics, que desconfiaven de la reforma agrària defensada pels liberals, temien que els desnonessin de les terres que conreaven i es malfiaven dels nous impostos estatals. A més s’identificaven amb els valors defensats per l’Església, a la qual associaven amb la defensa de la societat tradicional.

La causa carlina va arrelar amb una força notable a Catalunya, especialment en els àmbits rurals, però també a les ciutats, reunint tant els partidaris de l’absolutisme com els sectors descontents amb la instauració de l’Estat burgés. Així, les causes del suport al carlisme no poden reduir-se a una explicació simplista i s’han d’entendre com un conflicte al si de la societat catalana.

El suport que el carlisme trobava a Catalunya pot explicar-se pel seu component religiós davant de l’anticlericalisme d’un sector del liberalisme, per la degradació social d’un sector de la pagesia que havia estat expulsat de les seves masoveries per la desamortització i per la reivindicació foral que representava. El rebuig al liberalisme com a corrent ideològic venia donat pel trencament de les formes de vida tradicionals. La revolució liberal era vista com un element disgregador de l’harmonia social: els partits, el parlamentarisme o les eleccions afegien una dosi de conflicte que posava en perill l’ordre “natural” de la societat.

Font: Sàpiens

Read more »

El bisbe de Solsona diu que el dret a l'autodeterminació de Catalunya és anterior i superior a la Constitució espanyola

El bisbe de Solsona, Xavier Novell

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, ha reiterat el seu suport al dret a decidir i rebutja que ningú pugui considerar il·legal la consulta. Per al bisbe, el dret a l'autodeterminació de Catalunya és anterior i superior a la Constitució espanyola, segons afirma a la carta que publicarà aquest diumenge al full parroquial de la seva diòcesi, a la qual ha tingut accés Catalunya Informació.

Novell fa una crida als seus fidels perquè votin el 9-N, si bé sense incitar-los en cap opció concreta de vot. Escriu textualment: "No resteu aliens a aquest procés i, amb esperit democràtic i pacífic, escolliu amb tranquil·litat de consciència aquella opció davant la consulta que cregueu millor per al bé de Catalunya". 

Xavier Novell és el primer bisbe de Catalunya que es pronuncia sobre el dret a decidir i que entra en contradicció amb la Conferència Episcopal Espanyola.

Read more »

La Santa espina

El 4 de setembre de 1924 la dictadura de Primo de Rivera prohibí tocar per llei la Santa Espina. 

En una circular de Governació Civil de Barcelona, el general Losada advertia que 

“Habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana “La Santa Espina” en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música com el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acorda­do prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades t en las romerías o reuniones campestres, preveniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor.” 

Font: Terra d'Escudella

Read more »