• Facebook Twitter Gplus LinkedIn YouTube Google Maps E-mail RSS

Carlistes Catalans

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

dimecres, d’agost 13, 2014

Federalisme per conviure

Hi ha qui creu que el tan modern Estat de les Autonomies pot confondre amb la tan desitjada per nosaltres solució federativa. Aquest Estat de les Autonomies propiciat per la majoria dels partits polítics té un origen centralista.

En la formació de l'Estat de les Autonomies s'ha partit de la base de l'existència d'un Estat central, amb plena autoritat sobre les diferents regions o nacionalitats.

Aquest Estat central sobirà va atorgant graciosament atribucions a les regions o nacionalitats, però retenint a la vegada aquelles altres atribucions que puguin deixar-lo en el seu poder.

O sigui, que l'Estat de les Autonomies està format per la voluntat d'un ens de nivell superior, el mateix Estat que va cedint competències als ens de nivell inferior com comunitats regionals o nacionalitats.

Per moltes competències que s'atorguen a les diferents comunitats o nacionalitats, fins i tot sent de forma total, cosa que dubtem succeeixi algun dia, és impossible que es pugui confondre l'Estat de les Autonomies amb una solució federativa.

I és impossible confondre l'Estat de les Autonomies amb una solució federativa perquè, com ja hem vist, l'Estat de les Autonomies neix per obra i gràcia del mateix Estat Central, i en canvi les solucions federatives han de néixer per obra i gràcia dels ciutadans de les diferents comunitats, nacions o nacionalitats que lliure i democràticament pactin la seva creació.

De cap de les maneres admetem que la solució federativa pugui decidir de dalt a baix. Si així ho féssim, estaríem renegant del propi FEDERALISME.

Les solucions federatives es creen i conformen per l'acord lliure i voluntari que hem anomenat PACTE. I en aquest PACTE, lliure i voluntari, és on s'especifiquen les competències que les diferents comunitats territorials comprometen i atorguen a l'ens federatiu.

Tota aquesta exposició no és, ni més ni menys, que l'aplicació d'un dels principis fonamentals del FEDERALISME, el que coneixem com a principi de subsidiarietat.

Fins aquí hem vist la diferència, millor diríem, l'abisme existent entre un ens federatiu i l'Estat de les Autonomies.

Els que llancen els seus anatemes en contra del FEDERALISME ho fan per por de perdre el seu poder, ja que aquest quedaria enormement repartit amb àmplia participació. Les forces que ostenten el poder no consenten de cap manera en perdre o reduir-lo. Per això la seva enemistat amb els sistemes federatius.

Read more »

diumenge, de juliol 27, 2014

Carles Hug: “L’objectiu no era succeir Franco, sinó oferir una alternativa deslligada del continuisme”


El pretendent carlí Carles Hug amb la seva família
El 22 de juliol del 1969, el general Franco va nomenar l'actual rei d'Espanya, Joan Carles I, el seu successor. Però el dictador no havia tingut un únic candidat per a triar: Joan Carles de Borbó i Borbó va haver de competir amb Carles Hug de Borbó-Parma, el pretendent carlí al tron espanyol. Un pretendent que defensava un Estat espanyol federal i vinculat a Europa i que Franco, finalment, va rebutjar.

L’any 1936, el carlisme va donar suport a l’aixecament franquista. Com van evolucionar les relacions amb el règim?
La primera topada sorgeix ja el desembre del 1936 en ser exiliat per Franco el delegat del meu pare, Manuel Fal Conde, a Portugal. Quan s’imposarà la unificació del Partit Carlí amb la Falange, l’abril del 1937, es consumarà la ruptura, culminada per l’expulsió d’Espanya del meu pare el maig del mateix any mentre visitava els requetès del front. Altres caps carlins van córrer la mateixa sort i d’altres foren empresonats. Des d’aquest moment, Franco perseguirà totes les organitzacions polítiques amb una mínima independència i evitarà qualsevol expressió política del carlisme. Fins i tot rebutjarà ajudar el meu pare quan es detingut pels nazis en plena Segona Guerra Mundial.

El 1957 vostè es presenta oficialment en un acte a Montejurra. Quin era el seu objectiu, demostrar una iniciativa social i política davant del franquisme o l’acostament de la dinastia al seu poble?
SAR Carles Hug
El meu pare ens educà en els principis de responsabilitat política i dinàstica i això em motivà a presentar-me en la trobada anual de Montejurra, el gran pelegrinatge carlí dels cinquanta, a fi de donar, a tots els que lluitaven dins del carlisme contra el franquisme des de feia ja vint anys, el testimoni del contacte personal del carlisme amb la dinastia. Alguns podran pensar que aquest fet no era gran cosa, però crec que va servir per a obrir les esperances a unes generacions joves que es desesperaven amb la paràlisi política que se’ls imposava. Curiosament, aquesta meva presentació, seguida d’una expulsió immediata, va facilitar un cert diàleg amb Franco que es va lligar amb altres diàlegs i expulsions, fet que confirma una vegada més l’adagi que val més un mal diàleg que una bona guerra. 

Com va trobar el moviment carlí?
El carlisme havia estat vençut en les tres guerres civils del segle XIX. Paradoxalment, a la guerra civil del 1936–39 també era un dels vençuts, tot i ser en el camp dels vencedors. A continuació, se’l relegà a la il·legalitat. Fins i tot havent mort ja el dictador, el Partit Carlí només fou legalitzat un cop ja fetes les primeres eleccions democràtiques, situació que l’impedí de marcar un terreny propi, ja que quan fou autoritzat tots el terrenys estaven ja ocupats. Tanmateix, el carlisme ha continuat lluitant perquè, almenys a Espanya, es pot perdre una batalla, però no es pot renunciar al combat. És aquest potser el punt de vista de la dignitat, però també el d’un poble que després de tant anys de lluita vol donar testimoni del que pensa i desitja. 

Durant els darrers anys del franquisme, quin va ser el paper dels carlins?
Vam organitzar contactes de tots els partits polítics que havien estat enfrontats entre ells abans i durant la guerra civil. És evident que bastants dels ideals de carlisme són compartits, en algun grau, per la societat actual, que posa l’accent en les llibertats d’auto organització, de descentralització. I això té avui una importància extraordinària a tot Europa. 

Quines possibilitats veia en la seva designació com a successor de Franco?
Les possibilitat eren nul·les. L’objectiu no era succeir Franco, sinó obrir i oferir a la societat espanyola una alternativa de futur que no lligués amb un continuisme inacceptable. 

Quin és el camí que va del tradicionalisme al seu socialisme autogestionari?
El tradicionalisme carlí és autogestionari en política des dels seus primers passos el 1833. El primer crit del carlisme fou “rei i Furs!”. Es palesava així la llibertat constitucional i constituent dels pobles. 

Pensa que la corona actual podria assumir uns postulats semblants als del carlisme i afavorir una reforma estatal cap a un federalisme plurinacional?
Naturalment, la possibilitat no es pot excloure mai. Això ja succeeix a Europa i no trigarà a presentar-se aquesta exigència globalment.

Font: Sàpiens

Read more »

dilluns, de juliol 21, 2014

Els principis del federalisme carlista

El Carlisme, des del seu naixement el 1833, ha proclamat amb pertinaç insistència la seva idea de retornar els furs, llibertats, franquícies i privilegis als diferents pobles que constitueixen les Espanyes però, naturalment, actualitzant-ja que una cosa que era útil en el segle XVII possiblement per fer-ho útil en el XIX, com més al XX, caldria una transformació gairebé total.

El Federalisme no és ni més ni menys que l'Autogestió territorial, una de les parts en què se subdivideix l'Autogestió Global. Ja sabem que les altres dues parts són: l'autogestió socioeconòmica i l'autogestió política.

El Carlisme, sense renunciar a res, es troba avui al capdavant de les forces polítiques que veuen en el Federalisme la solució a algun dels problemes actuals de les nostres Pàtries (LES ESPANYES), propugnant com a requisit indispensable per a la construcció d'aquest sistema federal, que es compleixin sis principis fonamentals i indispensables a través d'un PACTE ENTRE IGUALS de les diferents Comunitats, Regions o Nacionalitats que així ho desitgin.


Aquests principis fonamentals són els següents:

1r) Principi de Llibertat i Igualtat, que fa referència a la llibertat que han de tenir les comunitats, Regions o Nacionalitats per triar el seu futur (autodeterminació) i a la Igualtat d'oportunitats per resoldre els seus propis problemes. Aquesta llibertat d'origen que tenen els pobles mai pot ser coartada per condicionaments històrics, econòmics, polítics, ètnics, etc.


2n) Principi de personalitat social i política.; Que és implícit amb l'anterior principi ja que, només en reconèixer la personalitat social i política de cadascuna de les diferents Comunitats, Regions o Nacionalitats, es pot parlar de la igualtat d'oportunitats i de les lleis internes o Constitucions pròpies, que s'han de donar independentment, les diferents parts que es volen federar, sense intervenció aliena alguna.


3r) Principi de subsidiarietat; Aquest principi representa la llibertat de cada comunitat, Regió o Nacionalitat, que s'estigui integrant en una altra comunitat Superior, per resoldre els seus propis assumptes sense cap ingerència per part del nivell superior, més o menys immediat.


4t) Principi de Solidaritat, que fa referència a la solidaritat lliure i voluntària que pacten les diferents Comunitats, Regions o Nacionalitats. Sense haver realitzat aquest pacte (repetim, lliure i voluntari), ens trobaríem dins del marc d'un sistema egocèntric propi només del sistema liberal-capitalista, que es nega a qualsevol sacrifici (veritable solidaritat).


5è) Principi d'autoritat democràtica Pactada; Per aquest principi es crea una autoritat nova a nivell superior, pactada i comú a totes les comunitats que es federin, que tindria per objecte principal la resolució dels problemes que no es resolguin en els nivells inferiors, principalment per interessar a dues o més comunitats , Regions o Nacionalitats.


6è) Principi de la creació d'un Estat (federació) o Associació d'Estats (confederació), que no és més que la representació de la sobirania nacional. Així, el Poder federal naixent, seria com l'expressió de la Societat, com una comunitat de comunitats.


Aquests principis no són només aplicables entre Comunitats, Regions i Nacionalitats, sinó que també s'han de tenir molt en compte en les relacions entre els diferents barris d'una mateixa ciutat, entre els municipis d'una mateixa comarca i entre Comarques d'una mateixa comunitat i, naturalment, entre cadascuna d'aquestes i el màxim ens d'aquesta mateixa Regió o Nacionalitat.

El Carlisme no concep la proclamació d'un sistema federal, creat de dalt a baix, per disposicions emanades de les més altes autoritats de l'Estat, per acords presos per un Parlament en què no participi el poble per diferents vies, o per qualsevol potència estrangera qual es crea el Déu necessari en aquest moment. El Carlisme concep el Federalisme com la suma de les voluntats LLIURES I SOBIRANES de les diferents comunitats, Regions o Nacionalitats que després d'un procés d'Autodeterminació decideixin confederar i lliurement pactin aquesta Unió Confederal.

La lliure decisió de confederar, no pot ser, per romandre totes les Comunitats, Regions o Nacionalitats immutables dins del Pacte, per sempre, sinó que cada determinat temps ha de ser renovat per referèndum, perquè pot ser que el que van aprovar els pares en el seu dia , no ho vulguin ara per a si els fills o els néts.

Nosaltres, els carlistes, sempre hem apostat per una Espanya Federal o Confederal, com a successora de la tradicional Espanya Foral, ja que, aquest sistema, recull en el seu si totes les essències dels pobles que formen la gran realitat de les Espanyes.

Les diferents comunitats, Regions o Nacionalitats han de redactar les seves pròpies constitucions internes, basades (que no copiades) dels furs dels antics Regnes i Principats.

El carlisme mai va admetre l'uniformisme constitucional del liberalisme, violador de les diferents constitucions històriques dels pobles de les Espanyes (els Furs) i el que mai admetrà és la descentralització administrativa (avui denominada Autonomia), perquè el que avui anomenem «l'Espanya de les autonomies »és una falsa simulació de la veritable tradició històrica espanyola.

Per això, sortint al pas dels «autonomistes» per excel·lència que, en la seva ignorància, fins i tot diuen que el que ens va ser arrabassat per les armes, «ho hem recuperat amb escreix per mitjà dels estatuts d'autonomia»; els direm que ferir, menysprear o desconèixer les antigues Constitucions internes dels pobles (els Furs), és voler destruir les llibertats a què tenen dret els pobles que configuren aquest país de països anomenat Espanya.

Read more »

dimecres, de juliol 16, 2014

Sobre la sentència del TC sobre l'estatut d'autonomia

Dissabte 10 de juliol de 2.010 s´aplegà a Barcelona una històrica manifestació de més d´un milió de catalans en defensa de l´Autogovern, del Dret a Decidir el propi futur i en contra de la recent sentència del Tribunal Constitucional contra l´actual Estatut de Catalunya.

El text estatutari, nascut d´un últim intent per realitzar un encaix adequat de la realitat nacional catalana des d´una perspectiva ja molt modesta, ha rebut un cop de gràcia definitiu per part dels magistrats del Tribunal Constitucional.

Aquests, no ho oblidem, són la corretja de transmissió jurídica dels dos braços de la partitocràcia sistèmica: PP i PSOE. En definitiva han tornat a reblar la marca essencial que defineix la Constitució Espanyola: el manteniment maquillat de l´Estat jacobí i centralista que ens llegà Franco i que perpetua l´oligarquia que el mena.

Per això fou redactada la Carta Magna del 78. Amb retocs de caire cosmètic, renova la “sobirania nacional espanyola” que els liberals instituïren a Cadis el 1812, els republicans reafirmaren el 1931 i els militars ens repetiren durant quaranta anys.

L´afirmació de la sobirania originària dels pobles hispànics és l´única garantia que des de la llibertat podrem bastir junts un projecte de convivència. La Confederació de les Espanyes serà filla de l´exercici de l´Autodeterminació o l´actual bloqueig només portarà com a resposta el reforçament de la tensió disgregadora.

Nosaltres Carlistes, abanderats històrics dels Furs arrabassats, sabem que la negació de la Tradició pactista espanyola que executaren primer l´absolutisme i avui el liberalisme, duu inevitablement a la dissolució final del vincle comú. Lluitem davant del nacionalisme jacobí que ens aclapara i omple de protesta legítima i indignada els carrers de Catalunya o Euskal Herria.

Per això, el 10 de juliol els Carlins, amb l´adhesió d'altres que no ens pogueren acompanyar, exhibírem la nostra idea amb una frase emblemàtica del malaguanyat Carles Feliu de Travy en pancarta: “Igual que entre els homes, l´Entesa entre els pobles només es pot donar si aquests són lliures”. A sota reblàvem l´obvietat: “Catalunya sempre ha estat una Nació”.

L´ocasió va servir perquè d´altres carlins provinents d´Euskadi i Madrid ens acompanyessin en la marxa. Alhora difonguérem l´Ideari entre els presents i establírem contacte amb diferents simpatitzants i antics militants de la Causa.

Després de quatre hores junts, tornàrem amb la convicció que els testimoniatges verídics i honestos com el nostre són més necessaris que mai.

Un dels companys presents ve dir al finalitzar “hem estat on ens pertocava”.

Font: Nabarralde

Read more »

dijous, de juliol 10, 2014

El monarca rebel (i 2)


El tema que ara tractarem és la vida de Carles Hug de Borbó-Parma i Bourbon-Busset, pretendent carlí al tron d’Espanya i Duc de Parma i Piacenza. En el text anterior vaig poder fer una breu introducció al carlisme i parlar una mica de la vida del pare de Carles Hug, aquí ja ens podrem centrar únicament en la vida del príncep que va pretendre ser Rei d’Espanya.
Carles-Hug de Borbó-Parma


El príncep Carles Hug era fill de Francesc Xavier de Borbó-Parma i va néixer a París l’any 1930. Va tenir una intensa formació acadèmica i va viure de jove els difícils anys de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació del país on vivia per part de l’exèrcit alemany. El seu pare (que havia lluitat en la Resistència Francesa) va sobreviure a dos camps d’extermini nazis. Es va llicenciar en ciències econòmiques per la Universitat d’Òxford i en dret per la Sorbonne de París.

Després de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) el carlisme es va trobar –en paraules del mateix Carles Hug- en la pitjor situació de totes: “Se encontró en el campo del vencedor pero vencido políticamente”. Hem de recordar que l’any 1937 el pare de Carles Hug es va oposar al decret del General Franco d’unir a falangistes i carlins en un sol moviment, aquesta decisió li va costar l’exili de la família reial carlina i l’apropiació del carlisme per part del Bàndol Nacional. Per tot això, l’any 1956, Carles Hug va començar a viatjar a Espanya amb la missió de reorganitzar el Partit Carlí. 
La relació del carlisme amb el règim –per tot el que ja hem dit- no era bona, i en més d’una ocasió les autoritats franquistes van expulsar el príncep fora d’Espanya. 
L’any 1962, Carles Hug, va voler conèixer de primera mà les condicions de vida de la classe treballadora i dels miners en particular, per tot això, sota la identitat falsa de Javier Ipiña va estar un estiu treballant a la mina asturiana del Sotón, d’aquesta manera va entrar en contacte amb els sectors més progressistes del carlisme: L’Agrupació d’Estudiants Tradicionalistes i el Moviment Obrer Tradicionalista.
Fotografia dels dies que Carles Hug va treballar de miner

L’any 1962 va començar el Concili Vaticà II, el qual va rejovenir l’Església Catòlica. Aquests nous aires van influenciar en la reconstrucció que va fer Carles Hug del Carlisme. Carles Hug va creure que el carlisme i els ideals carlins del S. XIX havien de defensar-se des d’unes postures d'inspiració cristianes i socialistes autogestionàries. Pot semblar un trencament, però pel príncep no deixava de ser una adaptació als nous temps (una adaptació que no deixava de tenir la seva lògica). Però cal dir que el carlisme va continuar sent això: carlisme. Els principis cristians van continuar guiant el moviment (almenys a ulls de Carles Hug). La Pàtria i els Furs es van interpretar com a federalisme (amb autodeterminació dels pobles de les Espanyes) i construcció d’un estat on gran part de la sobirania estigués en els territoris històrics no en l’estat anomenat Espanya. L’any 1977, Carles Hug, va escriure el llibre: La vía carlista al socialismo autogestionario.
El príncep Carles Hug amb companys de la mina

En plena reorganització del carlisme, Carles Hug, va començar una campanya per aconseguir el tron d’Espanya. El 29 d’abril de 1964 es va casar a Roma amb la princesa Irene dels Països Baixos i el mateix any el General Franco s’entrevistava amb ell per avaluar si entrava en el perfil de successor. Segurament Franco no veiés en ell el candidat ideal, perquè Carles Hug no va amagar les seves intencions de democratitzar Espanya i els membres de la família reial carlina ja començaven a ser considerats (per certs sectors del règim) com a príncipes rojos. Tot i l’entrevista amb el General, en diverses ocasions, Carles Hug va continuar sent expulsat d’Espanya.
Dues fotografies de Carles Hug i la Princesa Irene

Una vegada mort el dictador, l’any 1975, Francesc Xavier de Borbó-Parma (Xavier I pels carlins) va abdicar els drets a la corona espanyola en favor del seu fill Carles Hug. L’any 1976 va intentar entrar a Espanya però les autoritats del règim no li varen permetre, de totes formes, clandestinament, va anar a Montejurra (Navarra) per presidir la tradicional romeria que celebra el carlisme cada any. Però aquella romeria d’aquell 9 de maig de 1976 passarà a ser un dels foscos capítols de la història d’Espanya.
Carles Hug i Irene amb el Papa Pau VI

El Partit Carlí i el seu líder no sabien que l’extrema dreta (espanyola, argentina i italiana) actuant amb la tolerància de l’Estat banyarien amb sang la terra del turó de Montejurra. Sixte de Borbó-Parma, el germà de Carles Hug, va agrupar entorn seu els elements més dretans del carlisme i altres forces d’ultradreta que juntament amb ells portaven armes de foc. La premsa d’extrema dreta ja parlava d’una operació per reconquerir Montejurra. Durant l’acte, des de les files de Sixte, es va disparar contra els carlins d’esquerra. Sorprenentment, la policia va protegir als assassins i no a les víctimes. En acabar la jornada, Sixte va ser detingut, però abans que fos interrogat el govern en va ordenar l’expulsió. Els altres criminals es van beneficiar de la llei d’amnistia. Aquests tràgics successos es van traduir en un greu debilitament del Carlisme, el qual va acusar a l’Estat d’estar darrera dels assassinats.



El Partit Carlí va patir moltes traves legals per a poder-se presentar a les eleccions: Fins l’any 1977 Carles Hug va tenir l’entrada vetada a Espanya i fins l’any 1979 no li varen concedir la nacionalitat espanyola. El govern no va legalitzar el partit fins més tard de les eleccions de 1977 (va ser legalitzat més tard que el partit comunista!). A les eleccions de 1979 Carles Hug es va presentar a Navarra liderant el partit i aconseguint un 7,72 % dels vots però no va obtenir representació. L’any 1980 decideix abandonar la política activa, la qual cosa no va significar renunciar als seus drets dinàstics o a la representació del carlisme. L’any 1981 va marxar a Estats Units on va treballar durant 20 anys de professor a Harvard.
Carles Hug amb dos dels seus fills. A l'esquerra  Carles Xavier

Carles Hug amb dos dels seus fills. El de l’esquerra és Carles Xavier.

Tot i haver abandonat el lideratge del Partit Carlí va anar participant en diversos actes carlins i culturals. L’any 2010 va morir a causa d’un càncer de pròstata a la ciutat de Barcelona i va ser enterrat a la Basílica de Santa Maria de Steccata (Parma). El seu successor i hereu al Tron d’Espanya va ser el seu fill: Carles Xavier de Borbó-Parma. Amb la seva mort va venir també la mort d’un home que podria haver estat el nostre Rei i que Déu sap per quins camins hagués portat les Espanyes.
Jordi Aragonès
Font: http://meditacions.wordpress.com/

Read more »

diumenge, de juliol 06, 2014

El monarca rebel (1)


Benvolguts lectors, tinc avui el plaer d’escriure sobre la interessant vida del Príncep Carles Hug de Borbó-Parma (1930-2010) el qual fou duc de Parma i Piacenza, cap de la casa ducal de Parma i pretendent carlí al tron d’Espanya. Obra seva és la conversió del Partit Carlí en una formació socialista autogestionària. Sobre aquesta conversió en destacaria el seu llibre: “La vía carlista al socialismo autogestionario”.


De totes formes, abans de parlar sobre aquest aristòcrata, crec que seria convenient fer una brevíssima descripció històrica del moviment carlí.

L’any 1833 amb la mort del Rei Ferran VII es va produir a Espanya un conflicte dinàstic entre els partidaris de coronar a Carles Maria Isidre (germà del difunt Rei) i els partidaris d’entronitzar a Isabel (filla de Ferran). Pocs anys abans de morir, Ferran, havia derogat la Llei Sàlica que impedia regnar a la seva filla, aquest fet va ser considerat il·legal pels partidaris de Carles (els carlins) llavors va començar la primera guerra carlina, que seria la primera de 3 guerres civils que s’estendrien al llarg del segle XIX. Amb l’excusa del plet successori es van enfrontar dos mons diferents, dos maneres d’entendre la societat i el govern. Per un costat estaven els defensors de la monarquia tradicional, representada pel pretendent Carles (Carles V pels carlins) i defensada per gran part del clergat rural i els camperols de Navarra, País Basc, Catalunya, València i Aragó. A l’altra banda estaven els defensors de l’Espanya liberal, els defensors d’Isabel, la burgesia, i una part important de la noblesa.

- La primera guerra carlina es va desenvolupar de l’any 1833 al 1840.

- La segona guerra carlina es va desenvolupar de l’any 1846 al 1849 i es va produir majoritàriament a Catalunya.

- La tercera guerra carlina es va desenvolupar de l’any 1872 al 1876 i va enfrontar al pretendent Carles VII (possiblement el Rei carlí amb més dots de comandament i lideratge) amb els governs d’Amadeu I, la I República Espanyola i Alfons XII.

Al llarg del segle XIX el carlisme va desenvolupar una ideologia centrada en els principis de: Déu, Pàtria, Furs i Rei.

- Déu: Defensa dels principis cristians i tradicionals de les Espanyes.

- Pàtria: Defensa d’una concepció d’Espanya contraria al centralisme, anterior al nacionalisme, més pròxima a la idea d’Imperi (diversos pobles units sota una mateixa corona i una mateixa Fe).

- Furs: Defensa de les lleis pròpies dels antics regnes i principats que formaven les Espanyes. L’organització foral permet als regnes de la corona governar-se a si mateixos.

- Rei: Defensa de la legitimitat del Rei carlí. El Rei carlí és qui vetlla per la defensa dels principis abans esmentats i que estan escrits per ordre d’importància.


Després de la derrota en la tercera carlinada el moviment carlí intentà altres aixecaments però no ho aconseguí, es dedicà llavors a l’activitat política hi ha consolidar un autèntic poble carlí dins d’Espanya. Una comunitat de persones que es reunien als cercles carlins per parlar de les vivències o que organitzaren mútues de salut.

Com ja havien demostrat en anteriors ocasions l’amor que sentien per la seva terra era notori. Quan l’any 1905 la redacció de la revista satírica ¡Cu-Cut¡ juntament amb la de La Veu de Catalunya foren assaltades per l’exèrcit espanyol (amb el pretext de que havien ofès a l’exèrcit) el carlisme participà al costat dels nacionalistes catalans i dels republicans en la formació de la Solidaritat Catalana, una formació política que tenia com a objectiu defensar la dignitat de Catalunya.

El pretendent carlí Jaume III es va oposar a la dictadura de Primo de Rivera i el moviment fou sistemàticament perseguit. L’any 1930 el carlisme presentà la seva proposta d’Estatut de Catalunya, en ell es defensava el concert econòmic, el català com a única llengua oficial, la possibilitat de confederar els territoris coneguts com a països catalans i altres punts molt interessants de llegir. De totes formes, amb la proclamació de la II República i l’espiral anticristiana que vivia el país, el carlisme es va centrar bàsicament en la defensa del catolicisme i l’oposició a la República. Després de tenses negociacions, l’any 1936, el carlisme posà els seus requetès a disposició de la sublevació. Aquell mateix any el pare de Carles Hug fou nomenat regent i entrà a Espanya on participà en la Guerra Civil.

Qui era el pare de Carles Hug?

Francesc Xavier de Borbó-Parma i Braganza, va néixer a Itàlia l’any 1889 i era fill del Duc de Parma i nét del Rei de Portugal. Cursà els estudis universitaris a Paris i quan començà la I Guerra Mundial hi participà dins l’exèrcit belga. Participà en els preparatius de la Guerra Civil Espanyola però l’any 1937 no acceptà el decret d’unificació entre carlins i falangistes i per aquest motiu fou expulsat d’Espanya. Un cop acabada la guerra el carlisme sofrí una expropiació dels seus bens i l’hostilitat del nou règim franquista. Quan començà la II Guerra Mundial i degut a les seves conviccions cristianes i antifeixistes lluità dins la Resistència francesa. Va ser per aquest motiu que acabà als camps d’extermini de Natzweiler primer i de Dachau després. Va abdicar per motius de salut l’any 1975 però Carles Hug ja feia temps que havia pres contactes amb la política.

Vegeu també: El monarca rebel (i 2)
Jordi Aragonès
Font: http://meditacions.wordpress.com

Read more »

S.A.R Carles Xavier I

S.A.R Carles Xavier I
carlistescat@gmail.com

Pàgines