Pere el catòlic

Avui fa 801 que el rei Pere el Catòlic, va morir a la batalla de Muret. Avui el recordem.

Pere II d’Aragó (I si seguim la numeració dels comtes de Barcelona) va néixer el 1174, fill d’Alfons el Trobador i la seva dona Sança de Castella. A la mort de seu pare tenia vint-i-dos anys. Sabem que era un jove ple de vida, un pel fastuós, amant de la cultura cortès, valent, ardit, necessitat de grandeses i força eixelebrat. Tanmateix, sembla que el sentit de la prudència i la discreció no van entrar mai entre les seves qualitats.

El juny de 1204, Pere va casar-se amb Maria de Montpeller. No era més que un episodi més de la construcció de l’Estat dinàstic: l’objectiu del casament era accedir a la ciutat i el territori que regia Maria. Va ser un desencís per Maria, la qual va tenir una vida desafortunada: casada als onze anys, vídua als dinou, tornada a casar als vint i repudiada als vint-i-u. El seu calvari al costat de Pere, però, encara no havia fet més que començar.

El 1206, un any després del naixement de la seva filla Sança, Pere va voler divorciar-se de Maria. El motiu era el desig de grandesa del comte-rei: volia negociar un matrimoni amb Maria de Montferrat, l’hereva del regne de Jerusalem, a la vegada que oferia l’organització d’una expedició en auxili de Terra Santa. El divorci, però, no va ser concedit pel papa Innocenci II. Així, tot i que van mantenir-se casats i encara tindrien un fill, el futur Jaume I, el ressentiment i el distanciament entre la parella va ser evident.

Tot i això, Pere va guanyar-se el sobrenom de “el Catòlic”, fonamentalment per la seva lluita contra els musulmans. Ja el novembre de 1204 va fer-se coronar com a rei a Roma de mans del papa Innocenci III. Posteriorment va oferir-se per organitzar una frustrada expedició a Terra Santa i va tenir una destacada intervenció en la batalla de Las Navas de Tolosa.

Els almohades havien envaït la Península Ibèrica el 1160, s’havien fet amb el control d’Al-Àndalus i amenaçaven el regne de Castella. En resposta, l’arquebisbe de Toledo va iniciar una campanya per organitzar una croada contra els almohades. I lògicament Pere va ser el primer a unir-se a la campanya comandada per Alfons VIII de Castella. Sanç VII de Navarra, els ordres militars, cavallers hispanocristians dels tres regnes i croats ultrapirinencs van sumar-se a la coalició.

Malgrat les múltiples desercions dels croats, els catalans, l’ala esquerra de l’exèrcit cristià, sota el comandament de Pere, van romandre al costat del rei castellà, i la seva participació en la batalla va resultar decisiva. Així, el 16 de juliol de 1212, l’exèrcit cristià va dominar completament el camp de batalla de Las Navas. Els almohades, dirigits pel califa Muḥammad al-Nāṣir van ser derrotats. El prestigi de Pere com a rei cristià va sortir molt reforçat.

Paral•lelament a la croada contra els infidels musulmans, en terres occitanes s’estava desenvolupant un altre tipus de croada que també involucraria Pere i la Corona d’Aragó, en aquest cas de forma decisiva: la croada albigesa.

El catarisme era una heretgia d’origen oriental, arrelada amb força a l’Occitània dels segles XII i XIII, que predicava una nova espiritualitat basada en la renúncia als béns materials i en una més gran austeritat que l’Església. El sector més radical no creia en Crist, a qui consideraven simplement un àngel bo. Els càtars també eren coneguts amb el nom d’albigesos, probablement perquè el primer bisbe càtar va ser el d’Albí. També eren anomenats els purs o els Homes Bons, per la humilitat que practicaven i l’estimació que els tenien. L’Església càtara s’organitzava en bisbes, perfectes (sacerdots) i diaques. La figura més important era la del perfecte, una mena de sacerdot que es dedicava sobretot a la predicació.

De mica en mica, els càtars van estendre’s pels dominis de Pere el Catòlic i aquest es va trobar davant l’alternativa de respectar la crida del Sant Pare a la croada contra els albigesos (1209) o atendre les seves obligacions feudals envers els seus vassalls. Totes les accions diplomàtiques exercides personalment per Pere davant del cap croat Simó de Montfort, així com les realitzades pels seus enviats a Roma, van ser negatives.

Finalment, quan el comte de Tolosa va veure’s aïllat, sotmès a la pressió de Simó de Montfort, aquest va sotmetre’s al vassallatge perquè Pere comandés la defensa del territori. D’aquesta manera, el 13 de setembre de 1213, Pere va reunir el seu exèrcit davant Muret, al Llenguadoc, però la batalla ser ràpida. D’una banda es trobaven Simó de Montfort i l’exèrcit de Lluís VIII de França; de l’altra, la noblesa occitana recolzada per l’exèrcit de Pere el Catòlic. Un temerari Pere va posar-se a l’avantguarda dels seus homes, va ser ferit i va morir. L’exèrcit en conèixer la seva mort va lliurar-se a la fuga. La seva derrota tancava per sempre més les possibilitats d’expansió catalana per les terres occitanes.

Muret canviava per sempre la història de Catalunya. Una derrota, una més en la seva història, marcaria el pas a un període d’expansió mediterrània davant el tancament dels Pirineus, però aquestes grans hores catalanes que havien d’arribar s’havien cobrat un preu massa alt: la mort del somni d’Occitània i la cultura càtara.

Sàpiens

Read more »

La Santa espina

El 4 de setembre de 1924 la dictadura de Primo de Rivera prohibí tocar per llei la Santa Espina. 

En una circular de Governació Civil de Barcelona, el general Losada advertia que 

“Habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana “La Santa Espina” en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música com el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acorda­do prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades t en las romerías o reuniones campestres, preveniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor.” 

Font: Terra d'Escudella

Read more »

Pere el Gran

El 30 d'agost de 1282, el rei Pere el Gran arribava a Sicília, desembarcava a Tràpena, i ocupava Massina i va derrotant la flota dels angevins. El domini català a l'illa durà fins 1556. Per aquest motiu, els carlistes recordem avui un dels que va ser un gran rei de la nació catalana.

Pere III d’Aragó (II segons la numeració catalana) va néixer a València el 1240. El seu repte en heretar la corona catalanoaragonesa no era gens fàcil. La memòria del Conqueridor després de seixanta anys de regnat era allargada. Així, el 16 de novembre de 1276, amb trenta-sis anys, Pere va rebre a Saragossa els dominis peninsulars, mentre que el seu germà Jaume rebia el regne de Mallorca i els territoris de Rosselló, Cerdanya i Montpeller. El seu regnat era un desafiament i el seu sobrenom ens indica que segons l’imaginari col•lectiu, el rastre de la memòria, va estar a l’alçada: el coneixerem com “El Gran”.

Fill de Jaume I i Violant d’Hongria, des de 1262 havia actuat com a procurador de la Corona. Aquell mateix any va produir-se un fet que marcaria tot el seu regnat, i que va arribar a enfrontar-lo amb el propi Jaume I: el casament amb Constança de Sicília. L’Estat dinàstic expandia les seves fronteres, però s’allunyava del marc peninsular, com hauria volgut el seu pare. Les aventures mediterrànies no estaven en el cap del Conqueridor, home de la Reconquesta i que havia enterrat definitivament el somni occità. En canvi, Pere obria un nou camí per a Catalunya: el Mediterrani.

D’aquesta manera, amb Pere el Gran la Corona d’Aragó trasllada al seu interior el conflicte entre güelfs i gibelins pel control del Mediterrani. Pere s’alliberava de la necessitat de la conquesta peninsular, que restava en mans de la monarquia castellana, per passar a involucrar-se en la política dels Hohenstaufen. La Corona d’Aragó seria des d’aquest moment quelcom més que un regne ibèric. Rei i cavaller, Pere el Gran convertiria Sicília en la seva aventura personal.

Constança, a la mort del seu pare Manfred (1266) i del cosí Conradí (1268) va convertir-se en l’hereva del regne de Sicília. Però Carles d’Anjou l’havia ocupat. Rei de Sicília, Jerusalem i Albània, comte de Provença, Forcalquier, Anjou i Maine, senyor suprem de Tunis o senador de Roma. En aquest moment, Carles d’Anjou era l’amo del Mediterrani, recolzat en l’amistat amb el Papa i el suport dels güelfs. Qualsevol persona prudent hauria permès l’ocupació de Sicília, un espai llunyà i sense importància en la política catalana, però Pere no. Era un monarca educat en els ideals de la cavalleria que trobava la seva causa: la defensa de l’honor de la dama i podia vincular aquesta causa als interessos geopolítics de la corona.

Pels gibelins, Pere el Gran era l’home adequat per a posar fi a la presència francesa a Sicília. Així, els sicilians van revoltar-se el 1282, eren les Vespres Sicilianes. Poc després, la presència de la flota catalana a Palerm farà que l’host dels Anjou hagi d’abandonat l’illa. Sicília passava a formar part de la Corona d’Aragó. Però el conflicte només havia començat. Carles d’Anjou era oncle del rei de França, Felip III l’Ardit, el qual mai podria permetre la nova situació. A més, Carles comptava amb el suport del papa Martí IV, d’origen francès, el qual, el 1283, va excomunicar Pere i va desposseir-lo dels seus regnes, adjudicats, òbviament, a la monarquia a francesa. S’iniciava una “croada” contra la Corona d’Aragó.

La situació política era greu i Pere va haver de convocar corts a Aragó, València i Catalunya. Mentre que els catalans donaven suport a la política mediterrània, els aragonesos es mostraven contraris. Així, els nobles aragonesos van crear una germandat, la Unió Aragonesa, per enfrontar-se a la política reial: Pere va haver d’aprovar i jurar el Privilegi General per salvar la crisi. Les concessions reials a la noblesa es repetirien a les corts de València (implantació dels furs de València) i Catalunya (constitucions favorables als barons i a les ciutats). Aquestes concessions polítiques reials, en realitat, amaguen les necessitats econòmiques del monarca: Pere necessitava diners per defensar Sicília.

I la defensa de Sicília començava a Catalunya. El 1285, les tropes franceses van avançar pel Rosselló davant la inacció del germà Jaume, que es guanyaria el qualificatiu de traïdor en les cròniques catalanes. Els croats francesos van arribar a Girona, però els almogàvers i la flota de Roger de Llúria van destruir el seu estol de naus al golf de Roses. Girona va ser defensada i l’expedició francesa derrotada. Felip l’Ardit moria a Perpinyà pocs dies després.

Un cop frenada la invasió francesa, Pere va girar-se cap a Mallorca. La traïció del seu germà, que no havia mogut un dit per evitar l’entrada francesa a Catalunya era considerada un acte de guerra. Tanmateix, no va haver-hi temps per iniciar cap acció: l’11 de novembre de 1285 moria a Vilafranca del Penedès. El rei cavaller deixava la Corona d’Aragó al seu primogènit, Alfons, mentre que Sicília passava a mans del segon fill, Jaume.

Sàpiens

Read more »

Pere el Cerimoniós

El 15 d'agost de 1349 Pere el Cerimoniós ordenà la regulació preus i salaris per contenir augments provocats per l’epidèmia de pesta bubònica. Avui, 665 anys més tard, aprofitem aquesta efemèride per recordar el nostre monarca.

Pere IV d’Aragó (III en la numeració catalana) va néixer a Balaguer el 1319. Era el fill primogènit d’Alfons el Benigne i la seva primera esposa Teresa d’Entença. Si bé va passar a la història com “El Cerimoniós”, en realitat va ser un home cruel i violent que va instaurar una manera de fer política autoritària. Potser el sobrenom de “El del Punyalet” sigui més encertat a l’hora d’apropar-nos al seu regnat. En qualsevol cas, el llarg govern de Pere el Cerimoniós (1336-1387) assenyala definitivament el transit de la plenitud mediterrània de la Corona d’Aragó cap a la decadència.

Segurament, els conflictes polítics familiars derivats de les lluites internes pel poder amb la seva madrastra Elionor de Castella siguin un dels elements que va marcar aquest caràcter. En aquest sentit, el seu primer acte polític, després de la mort d’Alfons i la fugida d’Elionor a Castella, va ser la derogació definitiva de les donacions que el seu pare havia realitzat als seus germanastres i del patrimoni reial de la reina. Només era el primer dels conflictes que enfrontarien Castella i la Corona d’Aragó durant el seu regnat.

El següent objectiu va ser Mallorca, en mans del seu cunyat Jaume III. Per això, des del 1341, Pere va anar acumulant greuges legals contra el seu vassall amb la intenció de desposseir-lo de Mallorca: encunyació a Perpinyà de moneda barcelonina, circulació al Rosselló de moneda francesa, usurpació de drets feudals, incompareixença a les Corts de Barcelona del 1341, a la qual sabia que no podia acudir perquè estava en guerra amb els francesos, guerra en la qual el rei Pere havia promès d’ajudar-lo i no va complir. En no presentar-se a les citacions, encara va afegir-s’hi un darrer càrrec: contumàcia.

Finalment, Jaume III va desplaçar-se a Barcelona acompanyat de la seva dona Constança, germana del Cerimoniós. Però el seu objectiu no era retre homenatge al seu senyor, sinó assassinar-lo. La resposta de Pere en produir-se la filtració del complot va ser sorprenent: va deixar marxar Jaume. Ara bé, això només s’explica pel fet que Pere va centrar-se en acabar el procés judicial que sentenciava Jaume a entregar les seves terres a la Corona. El 1343, Mallorca era ocupada. A continuació, Menorca i Eivissa es rendirien sense gaires resistències.

A Jaume encara li restava el Rosselló, però Pere no pensava acontentar-se amb les Illes. Així, va llençar l’ofensiva sobre la Catalunya Nord i el 1344 va derrotar un Jaume al qual els seus aliats havien abandonat, inclús el rei de França el considerava un boig. El territori bastit per Jaume I tornava a reunir-se sota el domini de la Corona d’Aragó.

Aquesta reeixida política reintegracionista contrastaria, però, amb la situació interior dels seus regnes. I tot va començar per una acció temerària del monarca. Pere s’havia casat amb Maria de Navarra (1338) i després de set anys de matrimoni havien tingut dues filles. La manca de descendència masculina va amoïnar el Cerimoniós, el qual va decidir que en cas de no arribar el mascle desitjat seria Constança, la filla gran, qui el succeiria en el tron. Era una decisió sobirana, sense consulta a les Corts. Una decisió insòlita dins de la dinastia comtal barcelonina. S’havia obert la caixa dels trons de l’autoritarisme.

El seu germà Jaume, governador general i presumpte hereu en cas de mort sense descendència masculina va ser el primer a alçar-se en contra. També, des de Castella, els germanastres Ferran i Joan, que ocupaven, a desgrat del Cerimoniós, un lloc en la línia successòria, van reclamar els seus drets. Però, a més, la noblesa aragonesa i valenciana també van rebel•lar-se contra l’autoritarisme del Cerimoniós per recolzar els drets al tron del germà Jaume.

La batalla política va lliurar-se primer en les Corts de Saragossa de 1347. Davant la pressió de la ressuscitada Unió Aragonesa, el Cerimoniós va haver de prescindir de bona part dels seus consellers. Només Bernat de Cabrera, el seu privat, va mantenir-se en el seu càrrec. A més, Pere va haver d’admetre Jaume com a successor, revocar els drets successoris de Constança i retornar les donacions d’Alfons el Benigne a la seva madrastra i germanastres.

Retornat de Saragossa, i enviudat per la mort de Maria de Navarra, Pere va casar-se a Barcelona amb Elionor de Portugal. El casament, però, va veure’s deslluït per la mort del germà Jaume. Sembla ser que Jaume va ser una de les primeres víctimes de la pesta negra, tot i que alguns historiadors han vist darrera d’aquest fet la mà del rei. Certament, fos víctima de la pesta o assassinat, la seva desaparició semblava alleugerir el camí del Cerimoniós.

Però la mort de Jaume no va significar cap treva. Amb la noblesa de València revoltada contra el monarca, Pere va haver d’acceptar el nomenament del germanastre Ferran, nou cap de la Unió en substitució de Jaume, com a procurador del regne. Aquí el Cerimoniós traurà el seu caràcter fort i fixarà la frontera de l’autoritat reial. Comandant l’exèrcit reial, Pere va dirigir-se cap a Aragó on va derrotar les forces de la Unió (Épila, 1348) i va iniciar la represàlia: nobles condemnats a mort, confiscació de béns i derogació de les resolucions acceptades a les Corts. Ell mateix, punyal en mà, va esquinçar els privilegis aragonesos. I reprimit l’Aragó l’operació es repetiria a València (Mislata, 1348). Pel desembre la Unió estava vençuda i s’iniciava la repressió. La Corona s’havia pacificat, però per la via de la repressió més ferotge, a sang i fetge, tal i com a Pere li agradava.

La pesta negra aviat es cobraria una nova víctima de la família reial: Elionor de Portugal. Així, el rei va haver de casar-se per tercera vegada, ara amb Elionor de Sicília. Fruit d’aquest casament, el 1350, finalment arribava el mascle desitjat: Joan, duc de Girona. La qüestió successòria trobava solució.

Pacificat l’interior del país mitjançant la repressió, l’atenció del Cerimoniós va girar cap a la Mediterrània. Sicília i Sardenya seguien revoltades i esclatava la guerra amb Gènova. Pere articularà una gran aliança amb Venècia i l’Imperi Bizantí per portar la lluita al mar, però les operacions van ser un veritable fracàs. La guerra contra Gènova va perjudicar greument el comerç català, la pirateria va intensificar les seves accions al Mediterrani i la sagnia nobiliària va posar en qüestió els ideals de la cavalleria. La crisi havia arribat definitivament.

A nivell peninsular, des de 1356 la política catalano-aragonesa va estar determinada per la guerra que el Cerimoniós va mantenir amb Pere I de Castella, conegut com Pere el Cruel. Castella volia assegurar-se l’hegemonia peninsular i recuperar els territoris de les terres d’Elx, Alacant i Oriola que Ferran IV de Castella havia hagut de cedir a Jaume II. Esclatava la guerra, una lluita massa llarga i costosa que es perllongaria durant tretze anys.

Al costat dels monarques, dels dos Peres, van situar-se dos personatges que afavorien la continuïtat de la guerra i les intrigues: amb el Cruel s’aliava Ferran, el germanastre derrotat en el conflicte de la Unió; i amb el Cerimoniós s’aliava Enric de Trastàmara, fill bastard d’Alfons XI de Castella i aspirant al tron. És a dir, la guerra entre Castella i la Corona d’Aragó en el segles XIV s’ha de situar en el context d’una guerra civil castellana.

Pere el Cerimoniós anava camí d’aconseguir la victòria, però la guerra va acabar arruïnant les arques de la Corona en un moment en el qual l’economia començava a presentar símptomes evidents d’esgotament. Així, quan el monarca catalano-aragonès va haver de recórrer a les Companyies Blanques, una companyia de mercenaris de luxe comandada per Bertran du Guesclin, més interessades en recolzar la causa dels Trastàmares que en mantenir la fidelitat a la Corona d’Aragó, la bancarrota es trobava molt més a prop.

La mort de Pere el Cruel a Montiel, el 1369, a mans del bastard Enric de Trastàmara va posar fi a la guerra. Enric es convertia en el nou rei de Castella, tot introduint la dinastia Trastàmara. I Pere el Cerimoniós no va aconseguir cap guany del conflicte, malgrat que el seu protegit Enric s’havia compromès a cedir-li Múrcia. En canvi, les pèrdues van gravar la malmesa economia catalana: greus destruccions de camps, collites i llocs poblats, dispersió de població, un enorme esforç financer que pesaria durant molts anys sobre la hisenda reial, municipal i dels particulars… Tot agreujat per les catàstrofes naturals: la Pesta Negra (1348) i les mortaldats posteriors (1351, 1362-63, 1371, 1381), les secades, una plaga de llagosta… És la frontera entre el camí cap a la decadència i el seu inici.

En aquest context decadent, el 1375 moria la reina Elionor de Sicília. Aleshores Pere va intimar amb Sibil·la de Fortià, membre de la petita noblesa empordanesa, amb la qual es casaria el 1381. Això va enfrontar Pere amb els seus fills, especialment amb Joan.

Pere el Cerimoniós va morir a Barcelona la nit de Reis de 1387 després d’un llarg regnat. Alguns historiadors el consideren com l’últim gran rei de la casa de Barcelona. Certament, en el camp polític militar va derrotar tots els seus opositors i va ampliar els dominis de la Corona. Igualment, el règim pactista de govern va sortir reforçat, sobretot si observem la història des de la perspectiva catalana. Però també hem de veure l’altra cara de la moneda: la repressió, l’autoritarisme, el cost de les guerres, la crisi financera… Controvertit en el seu temps, Pere resulta una figura polèmica i complexa a l’hora d’enfrontar-s’hi historiogràficament. L’única afirmació no qüestionable és que a partir de la seva mort la decadència es precipitarà sobre la Corona d’Aragó.

Sàpiens

Read more »

Xavier I

Avui 22 de juliol de 2014 fa 70 anys que el nostre rei Xavier I, fou detingut pels nazis per liderar una columna de la resistència francesa.

Read more »