Carles Hug de Borbó-Parma i el socialisme autogestionari d’arrel carlina

2010. Aquesta setmana s’ha mort a Barcelona Carles Hug de Borbó-Parma. El passat 8 d’abril havia complert els 80 anys. Feia temps que era allunyat de la vida política i ideològica. No havia renunciat mai a la pretensió sobre la corona espanyola, i en aquest sentit disposava encara del reconeixement del Partit Carlí. 

Ideològicament, en tot cas, ja fa un temps que s’havia apartat de les idees del socialisme autogestionari d’arrel cristiana, tot defensant una formulació més humana del sistema econòmic actual. En la tradició liberal i progressista catalana, el carlisme és (o era) sinònim de reaccionarisme, de groguisme, d’espanyolisme (passeu-me les redundàncies). 

Justament per això l’evolució que Carles Hug imprimí al Partit Carlí, en un sentit autogestionarista (en la relació entre classes) i federalista (en la relació entre pobles), el fa una figura “insòlita”. Fou llavors, que des de l’esquerra marxista hom cità de nou a Marx per recordar que, en el temps de la primera guerra carlina, “els liberals eren les idees sense poble, i els carlins eren el poble sense idees”. L’evolució coetània de l’esquerra d’alliberament nacional tant al País Basc com als Països Catalans, percebia també l’ambivalència de la carlinada pel que fa a l’evolució de les nacions ibèriques en el temps de transformació capitalista i de la construcció de l’estat constitucional a partir de la monarquia dinàstica.

Podríem començar, doncs, amb la trajectòria del moviment carlí. I podríem dir que és un moviment dinàstic, sorgit arran de la qüestió successòria d’una rei, Ferran VII, que canvia la llei successòria en favor de la filla i en detriment del germà. I podríem dir que és un moviment tradicionalista i absolutista (“Dios, Patria, Rey”). L’enfrontament entre “carlins” i “isabelins” (o entre “tradicionalistes” i “liberals”) té formes “modernes” però també formes “pre-modernes”. 

Així, sovint, l’arrenglerament, el decideixen antigues afinitats i discrepàncies de nivell social, comarcal, local o familiar. Ciutats, viles o pobles poden adscriure a tal bàndol, d’acord amb les tensions prèvies (p.ex. entre el cap de comarca i el camp, etc.). D’altres, com Ramon Cabrera, es fan carlins més degut a l’atzar que no pas a la necessitat. De les “tres guerres carlines” clàssiques, cal veure la diferència de context polític i social de la primera i la segona respecte de la tercera. Podem fer també un seguiment de les “institucions carlines” i, principalment, del “pretendent”. 

Un pretendent que no s’acaba mai de coronar rei, però que incorpora la numeració monàrquica: Carles V, Carles VI, Carles VII, etc. Els carlins del segle XIX ja adopten formes que recorden allò que Marx definia com a “socialisme reaccionari”. Sorgeix el Tetralema (“Dios, Patria, Rey, Fueros”), especialment adaptat a les reivindicacions dels territoris bascos i de l’ex-Corona d’Aragó. I, alhora, els carlins s’incorporen al sistema polític de la Restauració, com l’ala més dretana. El canvi de pretendent, fa que els “carlins” passin a ser “jaumins”. Al vermell i negre del moviment cenetista, ells hi oposen el groc de la tradició, i són l’ànima del Sindicat Lliure (d’ací el sentit de la designació de “groguista”). Aquesta evolució culmina el 18 de juliol del 1936. L’aixecament és un aixecament militar, però el component polític de masses el forneixen el falangisme castellà i el carlisme navarrès. Frustrat el ‘putsch’, se’n segueix una ‘guerra’. El bàndol facció es fa dir ‘bàndol nacional’ i parla d’una ‘guerra d’alliberament nacional’ o d’una ‘croada nacional’. El 1937, el Decret d’Unificació, estableix com a partit únic la FET de las JONS, síntesi del “franco-falangisme” i del “franco-carlisme”.

Mentrestant, el 1936, la dinastia carlina s’ha exhaurit en la seva línia masculina. Un grup s’adherirà a la candidatura de Carles Pius (Carles VIII), nebot del darrer pretendent. Uns altres, aplicant la “llei sàlica”, recauen en Alfons XIII, com també ho fan els “blancs d’Espagne” (però amb la pretensió de la corona francesa, que el comte de Chambord, el frustrat Enric V, havia deixat vacant per als que no podien empassar-se els orleanistes). Però el gruix del moviment, aplica el testament del darrer pretendent, i adopta la línia dels Borbó-Parma, i fan de Xavier, el “regent”.

Reculem, però, uns quants anys. Aquest Xavier de Borbó-Parma era casat amb Magdalena de Borbó-Bousset. El fill gran del matrimoni, Hug, havia nascut a París el 8 d’abril del 1930. Era, doncs, en la línia principal del Casal de Borbó-Parma. Quan Xavier esdevé “regent” per als carlins, afegeix aquesta pretensió, a la pretensió dels ducats de Parma i de Plasència (units des dels anys 1860 al Regne d’Itàlia del Casal de Savoia).

Amb l’aprovació de la Llei de Successió a la Presidència de l’Estat, el triomfant règim franquista definia l’Estat Espanyol com una monarquia. Però ajornava sine die l’entronització de cap monarca o regent. El successor el designaria Franco mateix. D’aquesta manera, part de les pugnes entres els sectors dirigents del franquisme es van vehicular al voltant d’aquesta qüestió successòria.

El desgavell de la dinastia alfonsina facilitava les coses a les aspiracions carlines. En efecte, dos fills d’Alfons XIII, Jaume i Joan, tenien els seus particular seguidors. En el bàndol carlí, la candidatura a la regència de Xavier Borbó-Parma (després transformada a candidatura a rei, com a Xavier I, a partir del 1952) ja havia quedat consolidada. Aquests tres pretendents, però, eren massa grans. És a dir, podien fer ombra a un Franco gens disposat a fer el paper de “reina mare”. D’aquesta forma, van guanyar espai els fills dels tres respectius borbons.

Hug de Borbó-Parma i Borbó-Bousset ja havia esdevingut Carles Hug. A Espanya, és, dinàsticament, el “príncep d’Astúries”. A França és fill de resistent i de represaliat pel nazisme. A Bèlgica, és fill d'un veterà de guerra que ha lluitat contra Alemanya en dues guerres mundials. A Anglaterra, és estudiant de Ciències Econòmiques a Oxford, en un moment caracteritzat pels triomfs del “post-keynesianisme” en la reconstrucció i estabilització de l’economia europea. A Alemanya, en un sentit semblant, treballa per un temps en el Deutsche Bank. La influència del pare i del catolicisme belga l’allunya dels qui consideren el carlisme una mera pota més del franquisme.

La primera visita de Carles Hug a Espanya es produeix el 1956, a 26 anys. Fou el primer d’una sèrie de viatges, alguns dels quals acabaren amb expulsions per part de les autoritats. Els carlins partidaris de Xavier pretenien organitzar-se políticament, tan dins com fora de les estructures oficials. Però la mateixa realitat del franquisme, clivella el carlisme en una sèrie de cercles, que es mouen en la semiclandestinitat o en la clandestinitat, o fan el paper d’incontrolats al servei del règim. En l’estiu del 1962, va treballar en la mina asturiana de El Sotón, i a partir de llavors comença a connectar amb els sectors obrers (Moviment Obrer Tradicionalista) i estudiantils (Agrupació d’Estudiants Tradicionalistes) del carlisme.

Fotografia dels dies que Carles Hug va treballar de miner

Mentre un corrent de joves de tradició carlina comença a evolucionar cap a l’esquerra marxista (com, per exemple, Alfons Carles Comín), uns altres pretenen renovar el carlisme. En certa manera, l’antiliberalisme és una forma d’anticapitalisme. I, pel que fa a l’arrelament religiós, el Concili Vaticà II suposa un reforçament dels postulats del ‘catolicisme social’. Hi ha la sensació que les transformacions econòmiques (el ‘desarrollismo’) crearan unes tensions socials que, o el carlisme (i el catolicisme) sap resoldre, o l’acabaran de soterrar.

Però, de moment, aquestes reflexions no canvien la visió pública que hom té del carlisme a Espanya o a Europa. En són una mostra les reaccions públiques davant l’anunci del compromís matrimonial de Carles Hug amb la princesa neerlandesa Irene. La premsa no sap si començar pel catolicisme del promès o per les vinculacions amb el franquisme, o amb tot l’entramat de l’extrema dreta europea. El matrimoni, celebrat el 29 d’abril del 1964 a Santa Maria Maggiore (Roma), sembla un triomf del catolicisme contra el calvinisme.

El règim franquista, però, ja havia donat signes que el seu favorit era l’infant Joan Carles, el fill del comte de Barcelona. El ‘recanvi’, en tot cas, era el seu cosí Alfons, que acabaria per casar-se amb la néta més gran del dictador. Carles Hug s’havia tornat ja massa ‘vermell’, i l’expulsió del 1968 fou una mica més brusca que les anteriors. El 1969, Joan Carles era proclamat “Príncep d’Espanya”, és a dir successor a la presidència de l’Estat amb el títol de rei.

Mentrestant, naixien els fills de Carles Hug i Irene: Carles Xavier (*1970), Margarida (*1971), Jaume (*1972) i Maria Carolina (*1974). El Partit Carlí ja adoptava una orientació “autogestionària” i “federalista”. I, en conseqüència, figurava en els projectes unitaris de l’oposició antifranquista i en les plataformes de l’esquerra obrera i en els moviments d’emancipació nacional.

No tots els carlins eren d’acord amb aquesta evolució. El germà de Carles Hug, Sixt Enric, oferia una altra alternativa d’evolució. Tot potenciant l’arrel tradicionalista i catòlica, s’apropava a la plèade de moviments d’extrema dreta d’Europa i de Sud-amèrica. En la divisòria cultural entre l’“extrema dreta” i l’“extrema esquerra”, Enric quedava en la primer, i Carles Hug en la segona. Els plantejaments polítics de Carles Hug es reflecteixen a “Qué es el Carlismo” (1976) i a “La vía carlista al socialismo autogestionario”. Si mirem les trajectòries dels dos germans, i les comparem amb els posicionament democràtic del pare i, especialment, del socialisme d’una de les germanes, Maria Teresa, qui sembla fer més marrada no és Carles Hug, sinó Sixt Enric. Sixt Enric retreurà sempre a Carles Hug haver supeditat el carlisme a la "revolució" (ja fos en la forma liberal o modernista, socialista o obrerista, o federalista-separatista).

El 8 d’abril del 1975, Xavier abdicava dels seus drets a la Corona Espanyola. Carles Hug es convertia en pretendent (Carles Hug I) i assumia la presidència del Partit Carlí, el qual adoptava una estructura federal. El 22 de novembre del 1975, Joan Carles (I) era proclamat rei per les Corts franquistes.

El març del 1976, volà cap a Madrid, però les autoritat no el deixaren sortir de l’aeroport. En un segon intent, sí aconseguí d’arribar a Montejurra. La trobada anual de Montejurra, s’havia convertit en el gran aplec del Partit Carlí (i del moviment carlí, en general). Carles Hug, com en anys anteriors, havia convidat a diverses formacions d’esquerra. Però els partidaris de Sixt Enric havien fet una altra convocatòria, oberta a organitzacions anticomunistes italianes i argentines. Els militants del Partit Carlí foren agredits, i dos en resultaren morts. El paper del govern espanyol d’Arias Navarro i del ministeri de l’Interior (a càrrec de Fraga) era denunciat per l’oposició democràtica. Els fets de Montejurra assenyalaren l’escissió entre les dues branques del carlisme: Sixt Enric seria finalment reconegut com el Portaestandard de la Tradició per part de la dreta carlina.

El desembre del 1976 s’aprova la Llei de Reforma Política. La legalització de partits té lloc a diferents ritmes: primer els conservadors, democristians, liberals i socialdemòcrates; després el PCE i el PSUC; i, ja després de les eleccions, els partits republicans i/o les formacions polítiques de les nacions oprimides. El mateix Carles Hug no va poder instal·lar-se definitivament a Espanya fins a finals del 1977. El 7 de març del 1978 tingué una audiència amb el rei Joan Carles I, i la nacionalitat espanyola no la va rebre fins el 1979. Gràcies a això, va poder encapçalar les llistes de la circumscripció navarresa del Partit Carlí en les primeres eleccions constitucionals (1979). Aconseguí un 7,7%, insuficient per arribar al Congrés dels Diputats.

El resultat electoral a Navarra era francament decebedor. La reforma s’havia consolidat, i el Partit Carlí no s’adaptava a la nova situació. Les tensions entre els qui defensaven la integració al sistema polític i els qui propugnaven una oposició al sistema, es deixaven notar. El novembre del 1979, Carles Hug renunciava a la presidència del partit, i l’abril del 1980 es donava de baixa com a militant.

El 1981 es divorcià d’Irene, i emigrà als Estats Units, on aconseguí una plaça de professor a Harvard. De forma efectiva, Carles Hug abandonava la política activa. El 1999 s’instal·là a Brussel·les.

De totes formes, Carles Hug era encara considerat el representant de la dinastia històrica per part del Partit Carlí. I mantingué l’exercici com a cap del Casal de Borbó-Parma i com a pretendent carlí. Les posicions polítiques de la seva darrera època es plasmen a "Algunas reflexiones sobre el socialismo del siglo XXI" (2004). Per a sectors del Partit Carlí assenyalen un allunyament respecte de les formulacions del socialisme autogestionari. El seu germà Sixt, en feia befa, per dir que s’havia convertit finalment al globalisme liberal.

Ja molt malalt, a començaments de mes, encomanava als carlins per darrera vegada: “continueu endavant amb el nostre projecte de llibertats, expressió moderna dels nostres antics furs”. Carles Xavier, príncep de Piacenza i duc de Madrid, esdevé el nou cap de la dinastia.

Font: http://didaclopez.blogspot.com
@didaclopez
(Text de 2.010)

Read more »

Carles Hug: “L’objectiu no era succeir Franco, sinó oferir una alternativa deslligada del continuisme”

El pretendent carlí Carles Hug amb la seva família

El 22 de juliol del 1969, el general Franco va nomenar l'actual rei d'Espanya, Joan Carles I, el seu successor. Però el dictador no havia tingut un únic candidat per a triar: Joan Carles de Borbó i Borbó va haver de competir amb Carles Hug de Borbó-Parma, el pretendent carlí al tron espanyol. Un pretendent que defensava un Estat espanyol federal i vinculat a Europa i que Franco, finalment, va rebutjar.

L’any 1936, el carlisme va donar suport a l’aixecament franquista. Com van evolucionar les relacions amb el règim?

La primera topada sorgeix ja el desembre del 1936 en ser exiliat per Franco el delegat del meu pare, Manuel Fal Conde, a Portugal. Quan s’imposarà la unificació del Partit Carlí amb la Falange, l’abril del 1937, es consumarà la ruptura, culminada per l’expulsió d’Espanya del meu pare el maig del mateix any mentre visitava els requetès del front. Altres caps carlins van córrer la mateixa sort i d’altres foren empresonats. Des d’aquest moment, Franco perseguirà totes les organitzacions polítiques amb una mínima independència i evitarà qualsevol expressió política del carlisme. Fins i tot rebutjarà ajudar el meu pare quan es detingut pels nazis en plena Segona Guerra Mundial.

El 1957 vostè es presenta oficialment en un acte a Montejurra. Quin era el seu objectiu, demostrar una iniciativa social i política davant del franquisme o l’acostament de la dinastia al seu poble?

SAR Carles Hug

El meu pare ens educà en els principis de responsabilitat política i dinàstica i això em motivà a presentar-me en la trobada anual de Montejurra, el gran pelegrinatge carlí dels cinquanta, a fi de donar, a tots els que lluitaven dins del carlisme contra el franquisme des de feia ja vint anys, el testimoni del contacte personal del carlisme amb la dinastia. Alguns podran pensar que aquest fet no era gran cosa, però crec que va servir per a obrir les esperances a unes generacions joves que es desesperaven amb la paràlisi política que se’ls imposava. Curiosament, aquesta meva presentació, seguida d’una expulsió immediata, va facilitar un cert diàleg amb Franco que es va lligar amb altres diàlegs i expulsions, fet que confirma una vegada més l’adagi que val més un mal diàleg que una bona guerra. 

Com va trobar el moviment carlí?

El carlisme havia estat vençut en les tres guerres civils del segle XIX. Paradoxalment, a la guerra civil del 1936–39 també era un dels vençuts, tot i ser en el camp dels vencedors. A continuació, se’l relegà a la il·legalitat. Fins i tot havent mort ja el dictador, el Partit Carlí només fou legalitzat un cop ja fetes les primeres eleccions democràtiques, situació que l’impedí de marcar un terreny propi, ja que quan fou autoritzat tots el terrenys estaven ja ocupats. Tanmateix, el carlisme ha continuat lluitant perquè, almenys a Espanya, es pot perdre una batalla, però no es pot renunciar al combat. És aquest potser el punt de vista de la dignitat, però també el d’un poble que després de tant anys de lluita vol donar testimoni del que pensa i desitja. 

Durant els darrers anys del franquisme, quin va ser el paper dels carlins?

Vam organitzar contactes de tots els partits polítics que havien estat enfrontats entre ells abans i durant la guerra civil. És evident que bastants dels ideals de carlisme són compartits, en algun grau, per la societat actual, que posa l’accent en les llibertats d’auto organització, de descentralització. I això té avui una importància extraordinària a tot Europa. 

Quines possibilitats veia en la seva designació com a successor de Franco?

Les possibilitat eren nul·les. L’objectiu no era succeir Franco, sinó obrir i oferir a la societat espanyola una alternativa de futur que no lligués amb un continuisme inacceptable. 

Quin és el camí que va del tradicionalisme al seu socialisme autogestionari?

El tradicionalisme carlí és autogestionari en política des dels seus primers passos el 1833. El primer crit del carlisme fou “rei i Furs!”. Es palesava així la llibertat constitucional i constituent dels pobles. 

Pensa que la corona actual podria assumir uns postulats semblants als del carlisme i afavorir una reforma estatal cap a un federalisme plurinacional?

Naturalment, la possibilitat no es pot excloure mai. Això ja succeeix a Europa i no trigarà a presentar-se aquesta exigència globalment.

Font: Sàpiens

Read more »

Social Democràcia o Socialisme autogestionari?

(1978) Fins fa cinc anys el carlisme, era l'únic partit que, al nostre país, defensava el principi autonòmic com a base de la unitat federal de l'Estat. Avui, gairebé totes les tendències polítiques han acceptat aquest concepte, fins i tot amplis sectors de la mateixa dreta. Fins fa tot just cinc anys el Partit Carlista era l'únic partit, a nivell de l'Estat espanyol, que defensava el socialisme d'autogestió. Avui, les tendències més àmplies de l'esquerra accepten aquest mateix principi.

Fins ara, el Partit Carlista era l'únic partit socialista que proposava s'utilitzés l'anàlisi marxista com una metodologia i no per supeditar el pensament i l'acció socialista sota l'ègida d'una filosofia determinada. Avui, al món, amplis sectors del socialisme estan evolucionant en aquesta mateixa direcció.

Aquesta evolució moderna del socialisme ens planteja tres problemes:

1. Si l'ús d'una metodologia marxista, sense dogmatisme filosòfic, vol dir que el socialisme ha de ser socialdemòcrata.

2. Què és el sistema socialdemòcrata en el món actual.

3. Vol això dir que la socialdemocràcia de tipus nòrdic representa l'ideal del socialisme plural en la seva filosofia i unit en la seva acció?

Socialdemocràcia i partit únic

Començant per aquesta darrera pregunta, representa la socialdemocràcia aquest ideal de socialisme plural? La resposta pot ser sí o no, segons per a què es vulgui utilitzar un partit polític.

Si un partit polític, que es defineix socialista, es vol utilitzar simplement com a màquina electoral, per construir un aparell que serveixi principalment com antagonista a la dreta, és millor que hi hagi un sol partit socialista. En aquest cas el contingut ideològic, és a dir, el possible projecte de societat, pot ser difús, o, com a molt, definit solament pel negatiu: no ser de dretes.

Però si un partit polític socialista vol ser un grup d'opinió amb la seva pròpia ideologia, amb el seu propi projecte de societat, si vol ser un canal de participació popular, si vol ser una escola de pensament, d'anàlisi i d'alliberament de la capacitat creadora , és evident que les coses prenen un altre caire. No podrà haver-hi, llavors, un sol partit socialista, sinó diversos partits socialista i comunistes, etc. Hi haurà d'haver diversos partits, perquè hi haurà diversos projectes de societat i el diàleg pluralista portarà els compromisos polítics que donen a la democràcia no només el valor d'una alternativa de grup en el poder, sinó el valor d'una alternativa de societat aconseguida pel diàleg popular.

Un partit socialista únic ens sembla, per tant, un encert des d'una perspectiva simplement electoral i un desencert des d'una perspectiva de la promoció democràtica del poble.

La socialdemocràcia no és un partit polític, és un sistema

La segona pregunta que ens planteja l'evolució actual és: què és, realment, la socialdemocràcia?

La socialdemocràcia, més que un partit polític, és avui dia un sistema. Per què? Per una raó molt senzilla i a més científica o experimental.

Quina diferència hi ha, de fet, entre la política portada per, els partits d'esquerra o de dreta en tots els països nòrdics amb sistemes més o menys bipartidistes? Pràcticament molt poca. Dreta i esquerra, tot i representar a uns electors amb motivacions molt diverses, quan no profundament contraposades, amb ideologies no poques vegades antagòniques, realitzen, en la pràctica, la mateixa política: Anglaterra, Alemanya, Àustria o Suècia. són exemples d'aquesta realitat experimental.

Per què? Per aquesta raó científica: l'electorat es divideix, no només per la seva postura ideològica, sinó, en gran part, en funció del vot útil, és a dir, en pro o en contra d'un o altre aparell electoral. L'elecció és més una operació publicitària per escollir l'equip governant que l'alliberament de la capacitat crítica del ciutadà. El resultat és la simple aiternativa al poder de dos equips polítics de signe aparentment oposat, però de política semblant. La dreta vol sempre demostrar que és progressista i l'esquerra que és econòmicament eficient. Totes dues, en el fons, practiquen la socialdemocràcia. Per això, i en aquestes condicions, ja no existeix realment un partit socialdemòcrata. Hi ha un sistema socialdemòcrata que és el que domina en els països europeus del Nord. Socialdemocràcia que practiquen, finalment, gairebé tant el sector conservador com el progressista.

Per això, per ser socialdemòcrata no cal ni acceptar ni rebutjar el marxisme ni ideologia rigorosa alguna. Es pot arribar a la socialdemocràcia tant des de la perspectiva socialista com des de la perspectiva d'una dreta civilitzada.

Valoració del sistema socialdemòcrata

No obstant això, convé valorar amb objectivitat els èxits que la socialdernocracia ha aconseguit, almenys en aquells països més avançats socialment:

Una dinàmica econòmica desconeguda en els anteriors cent anys de capitalisme sense traves.

Una dinàmica social cap a la igualtat, impensable abans de la posada en marxa de les solucions socialdernocráticas.

Una dinàmica cap a la igualtat d'oportunitats, especialment mitjançant l'educació, que semblava totalment utòpica fa només cinquanta anys.

Una dinármica per conquerir la seguretat social que ha permès realitzar el somni de la Humanitat des dels seus inicis: eradicar la misèria.

Aquestes són les conquestes del sistema socialdemòcrata i, a més, conquestes rcaílzadas per una via evolutiva, admetent la lluita i la pressió del moviment obrer.

Però, quins són els seus aspectes negatius? Fonamentalment, dos: l'acceptació d'una filosofia materialista que adora el «vedell d'or» del creixement capitalista, i el paternalisme burocràtic estatal, que transforma la societat en una gran companyia d'assegurances i repartiments i no en una comunitat de homes responsables.

És la socialdemocràcia el futur d'Espanya i el socialisme del futur?

El sistema socialdemòcrata pot ser, probablement, per a Espanya, una fase del procés de transició d'un capitalisme dictatorial i salvatge, que hem conegut fins ahir, a un capitalisme temperat en el qual s'introdueixin una sèrie de valors democràtics socials, condicions útils a tota evolució pacífica cap a un futur socialista.

Però aquesta evolució, fins i tot per arribar simplement a la solució socialdemòcrata, només es podrà donar si hi ha una forta pressió per part dels partits socialistes que apunten cap a aquest futur socialista. Més encara si es considera el sistema socialdemòcrata com una transició històrica per arribar a una altra dimensió de la democràcia, a una altra dimensió del socialisme i, sobretot, a la dimensió d'un socialisme del futur.

Cap al socialisme del futur. El projecte carlista

Ara podem contestar la primera pregunta, a saber: si l'únic socialisme no dogmàtic filosòficament és per necessitat el socialdemòcrata. És evident que no. Hi haurà certs sectors socialistes que consideren la socialdemocràcia com l'ideal. Però hi ha altres sectors, com el carlista, que el consideren simplement com una possible via històrica útil. Considera el carlisme que el socialisme ha de ser alguna cosa més que una estratègia i ha d'apuntar a un model de societat desitjable i assolible.

El socialisme ha de tenir una altra dimensió. No es pot limitar a presentar solucions al capitalisme i no pot tampoc limitar les seves propostes al terreny econòmic, reivindicant els drets econòmics de la societat enfront dels drets econòmics de la propietat. També ha de reivindicar la reapropiació no només dels mitjans de producció, sinó, sobretot, dels mitjans de decisió.

La gran crida de la societat moderna, l'home modern és, precisament, a la participació: participar en l'empresa, participar en el sindicat, participar al barri o municipi, participar en la província, regió o nacionalitat, participar en les agrupacions de base del partit i en el nivell de decisió del mateix. El gran desenvolupament del nivell cultural i informatiu de la societat moderna fa possible aquesta democràcia de participació. El que és possible i, a més, desitjable es fa necessari. És una llei de la història.

Només una nova actitud socialista és capaç de realitzar la creació d'aquestes noves fronteres de convivència i d'uns nous models de civilització, capaç de permetre escapar al dogmatisme filosòfic o al hegemonisme d'un sol partit, d'un sol pensador, capaç d'acceptar totes les fonts del socialisme. Des Marx, Engels, Rosa Luxemburg o Gramsci; des d'Owen, Saint Simon o Fourier; des Proudhon, Bakunin o Kropotkin; des Fernando de los Rios o Besteiro; des Abad de Santillán; des de les perspectives cristianes i des de la perspectiva carlista.

El socialisme ha d'obrir les noves fronteres de la democràcia. Donar a la societat la dimensió humana del ple desenvolupament de l'home en una comunitat capaç d'autogovernar, de autoadministrar, d'autorealitzar. Una comunitat on hi hagi:

«Llibertat per escollir, socialisme per compartir, federalisme per conviure, autogestió per decidir.»

Aquesta és la dimensió del socialisme del demà. Aquest és el socialisme humanista, pluralista i federal que proposa el Partit Carlista per la via de l'autogestió global.

Carles Hug de Borbó Parma (1930-2010), 1978. 

President del Partit Carlista i Rei de les Espanyes 

Read more »

El monarca rebel (i 2)

El tema que ara tractarem és la vida de Carles Hug de Borbó-Parma i Bourbon-Busset, pretendent carlí al tron d’Espanya i Duc de Parma i Piacenza. En el text anterior vaig poder fer una breu introducció al carlisme i parlar una mica de la vida del pare de Carles Hug, aquí ja ens podrem centrar únicament en la vida del príncep que va pretendre ser Rei d’Espanya.

Carles-Hug de Borbó-Parma

El príncep Carles Hug era fill de Francesc Xavier de Borbó-Parma i va néixer a París l’any 1930. Va tenir una intensa formació acadèmica i va viure de jove els difícils anys de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació del país on vivia per part de l’exèrcit alemany. El seu pare (que havia lluitat en la Resistència Francesa) va sobreviure a dos camps d’extermini nazis. Es va llicenciar en ciències econòmiques per la Universitat d’Òxford i en dret per la Sorbonne de París.

Després de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) el carlisme es va trobar –en paraules del mateix Carles Hug- en la pitjor situació de totes: “Se encontró en el campo del vencedor pero vencido políticamente”. Hem de recordar que l’any 1937 el pare de Carles Hug es va oposar al decret del General Franco d’unir a falangistes i carlins en un sol moviment, aquesta decisió li va costar l’exili de la família reial carlina i l’apropiació del carlisme per part del Bàndol Nacional. Per tot això, l’any 1956, Carles Hug va començar a viatjar a Espanya amb la missió de reorganitzar el Partit Carlí. 
La relació del carlisme amb el règim –per tot el que ja hem dit- no era bona, i en més d’una ocasió les autoritats franquistes van expulsar el príncep fora d’Espanya. 
L’any 1962, Carles Hug, va voler conèixer de primera mà les condicions de vida de la classe treballadora i dels miners en particular, per tot això, sota la identitat falsa de Javier Ipiña va estar un estiu treballant a la mina asturiana del Sotón, d’aquesta manera va entrar en contacte amb els sectors més progressistes del carlisme: L’Agrupació d’Estudiants Tradicionalistes i el Moviment Obrer Tradicionalista.

Fotografia dels dies que Carles Hug va treballar de miner

L’any 1962 va començar el Concili Vaticà II, el qual va rejovenir l’Església Catòlica. Aquests nous aires van influenciar en la reconstrucció que va fer Carles Hug del Carlisme. Carles Hug va creure que el carlisme i els ideals carlins del S. XIX havien de defensar-se des d’unes postures d'inspiració cristianes i socialistes autogestionàries. Pot semblar un trencament, però pel príncep no deixava de ser una adaptació als nous temps (una adaptació que no deixava de tenir la seva lògica). Però cal dir que el carlisme va continuar sent això: carlisme. Els principis cristians van continuar guiant el moviment (almenys a ulls de Carles Hug). La Pàtria i els Furs es van interpretar com a federalisme (amb autodeterminació dels pobles de les Espanyes) i construcció d’un estat on gran part de la sobirania estigués en els territoris històrics no en l’estat anomenat Espanya. L’any 1977, Carles Hug, va escriure el llibre: La vía carlista al socialismo autogestionario.

El príncep Carles Hug amb companys de la mina

En plena reorganització del carlisme, Carles Hug, va començar una campanya per aconseguir el tron d’Espanya. El 29 d’abril de 1964 es va casar a Roma amb la princesa Irene dels Països Baixos i el mateix any el General Franco s’entrevistava amb ell per avaluar si entrava en el perfil de successor. Segurament Franco no veiés en ell el candidat ideal, perquè Carles Hug no va amagar les seves intencions de democratitzar Espanya i els membres de la família reial carlina ja començaven a ser considerats (per certs sectors del règim) com a príncipes rojos. Tot i l’entrevista amb el General, en diverses ocasions, Carles Hug va continuar sent expulsat d’Espanya.

Dues fotografies de Carles Hug i la Princesa Irene

Una vegada mort el dictador, l’any 1975, Francesc Xavier de Borbó-Parma (Xavier I pels carlins) va abdicar els drets a la corona espanyola en favor del seu fill Carles Hug. L’any 1976 va intentar entrar a Espanya però les autoritats del règim no li varen permetre, de totes formes, clandestinament, va anar a Montejurra (Navarra) per presidir la tradicional romeria que celebra el carlisme cada any. Però aquella romeria d’aquell 9 de maig de 1976 passarà a ser un dels foscos capítols de la història d’Espanya.

Carles Hug i Irene amb el Papa Pau VI

El Partit Carlí i el seu líder no sabien que l’extrema dreta (espanyola, argentina i italiana) actuant amb la tolerància de l’Estat banyarien amb sang la terra del turó de Montejurra. Sixte de Borbó-Parma, el germà de Carles Hug, va agrupar entorn seu els elements més dretans del carlisme i altres forces d’ultradreta que juntament amb ells portaven armes de foc. La premsa d’extrema dreta ja parlava d’una operació per reconquerir Montejurra. Durant l’acte, des de les files de Sixte, es va disparar contra els carlins d’esquerra. Sorprenentment, la policia va protegir als assassins i no a les víctimes. En acabar la jornada, Sixte va ser detingut, però abans que fos interrogat el govern en va ordenar l’expulsió. Els altres criminals es van beneficiar de la llei d’amnistia. Aquests tràgics successos es van traduir en un greu debilitament del Carlisme, el qual va acusar a l’Estat d’estar darrera dels assassinats.

El Partit Carlí va patir moltes traves legals per a poder-se presentar a les eleccions: Fins l’any 1977 Carles Hug va tenir l’entrada vetada a Espanya i fins l’any 1979 no li varen concedir la nacionalitat espanyola. El govern no va legalitzar el partit fins més tard de les eleccions de 1977 (va ser legalitzat més tard que el partit comunista!). A les eleccions de 1979 Carles Hug es va presentar a Navarra liderant el partit i aconseguint un 7,72 % dels vots però no va obtenir representació. L’any 1980 decideix abandonar la política activa, la qual cosa no va significar renunciar als seus drets dinàstics o a la representació del carlisme. L’any 1981 va marxar a Estats Units on va treballar durant 20 anys de professor a Harvard.

Carles Hug amb dos dels seus fills. A l'esquerra  Carles Xavier

Carles Hug amb dos dels seus fills. El de l’esquerra és Carles Xavier.

Tot i haver abandonat el lideratge del Partit Carlí va anar participant en diversos actes carlins i culturals. L’any 2010 va morir a causa d’un càncer de pròstata a la ciutat de Barcelona i va ser enterrat a la Basílica de Santa Maria de Steccata (Parma). El seu successor i hereu al Tron d’Espanya va ser el seu fill: Carles Xavier de Borbó-Parma. Amb la seva mort va venir també la mort d’un home que podria haver estat el nostre Rei i que Déu sap per quins camins hagués portat les Espanyes.

El monarca rebel (1)

Jordi Aragonès

Font: http://meditacions.wordpress.com/

Read more »

El monarca rebel (1)

Benvolguts lectors, tinc avui el plaer d’escriure sobre la interessant vida del Príncep Carles Hug de Borbó-Parma (1930-2010) el qual fou duc de Parma i Piacenza, cap de la casa ducal de Parma i pretendent carlí al tron d’Espanya. Obra seva és la conversió del Partit Carlí en una formació socialista autogestionària. Sobre aquesta conversió en destacaria el seu llibre: “La vía carlista al socialismo autogestionario”.

De totes formes, abans de parlar sobre aquest aristòcrata, crec que seria convenient fer una brevíssima descripció històrica del moviment carlí.

L’any 1833 amb la mort del Rei Ferran VII es va produir a Espanya un conflicte dinàstic entre els partidaris de coronar a Carles Maria Isidre (germà del difunt Rei) i els partidaris d’entronitzar a Isabel (filla de Ferran). Pocs anys abans de morir, Ferran, havia derogat la Llei Sàlica que impedia regnar a la seva filla, aquest fet va ser considerat il·legal pels partidaris de Carles (els carlins) llavors va començar la primera guerra carlina, que seria la primera de 3 guerres civils que s’estendrien al llarg del segle XIX. Amb l’excusa del plet successori es van enfrontar dos mons diferents, dos maneres d’entendre la societat i el govern. Per un costat estaven els defensors de la monarquia tradicional, representada pel pretendent Carles (Carles V pels carlins) i defensada per gran part del clergat rural i els camperols de Navarra, País Basc, Catalunya, València i Aragó. A l’altra banda estaven els defensors de l’Espanya liberal, els defensors d’Isabel, la burgesia, i una part important de la noblesa.

- La primera guerra carlina es va desenvolupar de l’any 1833 al 1840.

- La segona guerra carlina es va desenvolupar de l’any 1846 al 1849 i es va produir majoritàriament a Catalunya.

- La tercera guerra carlina es va desenvolupar de l’any 1872 al 1876 i va enfrontar al pretendent Carles VII (possiblement el Rei carlí amb més dots de comandament i lideratge) amb els governs d’Amadeu I, la I República Espanyola i Alfons XII.

Al llarg del segle XIX el carlisme va desenvolupar una ideologia centrada en els principis de: Déu, Pàtria, Furs i Rei.

- Déu: Defensa dels principis cristians i tradicionals de les Espanyes.

- Pàtria: Defensa d’una concepció d’Espanya contraria al centralisme, anterior al nacionalisme, més pròxima a la idea d’Imperi (diversos pobles units sota una mateixa corona i una mateixa Fe).

- Furs: Defensa de les lleis pròpies dels antics regnes i principats que formaven les Espanyes. L’organització foral permet als regnes de la corona governar-se a si mateixos.

- Rei: Defensa de la legitimitat del Rei carlí. El Rei carlí és qui vetlla per la defensa dels principis abans esmentats i que estan escrits per ordre d’importància.

Després de la derrota en la tercera carlinada el moviment carlí intentà altres aixecaments però no ho aconseguí, es dedicà llavors a l’activitat política hi ha consolidar un autèntic poble carlí dins d’Espanya. Una comunitat de persones que es reunien als cercles carlins per parlar de les vivències o que organitzaren mútues de salut.

Com ja havien demostrat en anteriors ocasions l’amor que sentien per la seva terra era notori. Quan l’any 1905 la redacció de la revista satírica ¡Cu-Cut¡ juntament amb la de La Veu de Catalunya foren assaltades per l’exèrcit espanyol (amb el pretext de que havien ofès a l’exèrcit) el carlisme participà al costat dels nacionalistes catalans i dels republicans en la formació de la Solidaritat Catalana, una formació política que tenia com a objectiu defensar la dignitat de Catalunya.

El pretendent carlí Jaume III es va oposar a la dictadura de Primo de Rivera i el moviment fou sistemàticament perseguit. L’any 1930 el carlisme presentà la seva proposta d’Estatut de Catalunya, en ell es defensava el concert econòmic, el català com a única llengua oficial, la possibilitat de confederar els territoris coneguts com a països catalans i altres punts molt interessants de llegir. De totes formes, amb la proclamació de la II República i l’espiral anticristiana que vivia el país, el carlisme es va centrar bàsicament en la defensa del catolicisme i l’oposició a la República. Després de tenses negociacions, l’any 1936, el carlisme posà els seus requetès a disposició de la sublevació. Aquell mateix any el pare de Carles Hug fou nomenat regent i entrà a Espanya on participà en la Guerra Civil.

Qui era el pare de Carles Hug?

Francesc Xavier de Borbó-Parma i Braganza, va néixer a Itàlia l’any 1889 i era fill del Duc de Parma i nét del Rei de Portugal. Cursà els estudis universitaris a Paris i quan començà la I Guerra Mundial hi participà dins l’exèrcit belga. Participà en els preparatius de la Guerra Civil Espanyola però l’any 1937 no acceptà el decret d’unificació entre carlins i falangistes i per aquest motiu fou expulsat d’Espanya. Un cop acabada la guerra el carlisme sofrí una expropiació dels seus bens i l’hostilitat del nou règim franquista. Quan començà la II Guerra Mundial i degut a les seves conviccions cristianes i antifeixistes lluità dins la Resistència francesa. Va ser per aquest motiu que acabà als camps d’extermini de Natzweiler primer i de Dachau després. Va abdicar per motius de salut l’any 1975 però Carles Hug ja feia temps que havia pres contactes amb la política.

Vegeu també: El monarca rebel (i 2)

Jordi Aragonès

Font: http://meditacions.wordpress.com

Read more »

Un Rei que sí ens defensava

Només he tractat un rei, Carles Hug de Borbó, el pretendent legítim a la Corona de les Espanyes per part dels carlins. Un home culte, educat i agraït. A la Fundació Francesc Ribalta de Solsona a mitjans dels 80 vam iniciar uns seminaris sobre història social i durant uns anys vam avançar en l’estudi del carlisme. Férem el que la universitat no s’atrevia a investigar, enlluernada pel marxisme de nois de casa bona franquista, empedreïts classistes, ex joves rebels que no havien entès res del Maig del 68 i de la crítica al poder burocràtic i al comunisme soviètic i que res justifica la privació de la llibertat i la dignitat cultural i nacional.

SAR Carles Hug 

A l’Ateneu Barcelonès, fa uns 5 anys, va passar tota una tarda reconeixent de forma privada tots aquells que havíem impulsat conèixer la història dels carlins, el meu cas, o havien defensat el seu ideari. Ell s’havia instal·lat a l’Estat espanyol el 1957 i n’havia estat expulsat el 1968 pel seu activisme polític. Havia deixat de fer política l’any 1980. Darrere hi havia un continuat fracàs polític. Defensava els drets legítims dels pobles, les seves llibertats, l’autodeterminació, tot plegat la versió moderna dels furs. “Príncep autogestionari”, l’anomenaven pels seus plantejaments socials. Com molt bé deia en Jaume Campàs en una carta a l’Avui, el dret és anterior a tot Estat. Massa gent, amb total desconeixement innocent, o per desconeixement i ignorància culpable, no sap que en el passat de la seva pròpia família hi ha una munt de carlisme oblidat. És el que no volien recordar aquells esquerranosos de guateque i cubalibre seguidors de Marx, que ignoraven el que va dir, ara sí, tan lúcidament: “Els carlins són el poble sense idees, i els liberals, les idees sense poble”.

Carles Hug cercava el poble treballant anònimament de miner, a les romeries de Montejurra i en els drets dinàstics que defensaven suposats monàrquics. Finalment va haver de veure que fou Joan Carles de Borbó el designat per Franco com a successor el 19 de juliol de 1969. Lluny, molt lluny, del seu parent Xavier de Borbó i Parma, pare de Carles Hug, que va participar a la Resistència durant la Segona Guerra Mundial. Arrestat per la Gestapo el 1944, va estar als camps de concentració de Schirmeck, Dachau i Natzweiler.

L’any 1975, el de la mort de Franco, Xavier de Borbó i Parma renuncià als seus drets dinàstics en favor del seu fill Carles Hug, que ja era al capdavant del moviment carlí. Cal recordar que el carlisme va adherir-se l’any 1974 a la Junta Democràtica, que abandonà el febrer de 1975 per incorporar-se a la Plataforma Democràtica i, sí, sí, a l’Assemblea de Catalunya. Alhora tenia un pes significatiu i reconeixement dins el moviment obrer. L’inici de la fi seria la concentració de Montejurra del 1976, on els seguidors d’extrema dreta del seu germà Sixte ocasionaren dos morts. La universal foto de “l’home de la gavardina” amb una pistola a la mà era la d’un sicari de franquistes fanàtics que no havien acceptat el camí democràtic i va ensorrar l’esperança de redreçament del carlisme.

Forçadament cosmopolita, va estudiar batxillerat al Canadà, dret a París i economia a Oxford. Acabada la seva presència en la primera línia de la política, Carles Hug es traslladà als Estats Units. A Boston durant 20 anys va dedicar-se a la docència. Jo crec que era el seu veritable món personal.

En el darrer comunicat el príncep Carles Hug era fidel a tota la seva trajectòria en dir: “L’únic que us demano és que seguiu endavant amb el nostre projecte de llibertats, expressió moderna dels nostres antics furs”. El mateix que m’explicava a l’Ateneu, el mateix que de forma festiva deia en una calçotada a la Rovira dels Cerdans, un masia a la vora del castell de Centelles.

Josep M Solé i Sabaté

Font: Diari Avui

Read more »

L'elecció de Joan Carles com a rei va avortar una alternativa federal al nacionalisme

Mapa publicat el 1966 amb una divisió territorial semblant a l'actual
Revista Montejurra

El regnat de Joan Carles ja forma part de la història però fou possible un altre tipus de monarquia? Un model en el que la figura del rei garantís un sistema territorial que hauria evitat el problema de Catalunya, del País Basc i, fins i tot, l'existència d'ETA? La resposta és que sí i no es tracta de política-ficció. Així es desprèn de documents i testimonis de finals dels 50 i començaments dels 60, especialment dels subministrats per Ramon Massó en el seu llibre Un altre rei per Espanya, editat per Astro Uno a Barcelona l'any 2008.

Ramon Massó, considerat l'introductor del màrqueting polític modern a Espanya, professor de Publicitat a la Universitat Autònoma de Barcelona i assessor de diversos polítics catalans, entre ells de Jordi Pujol, va ser també un dels principals defensors de la candidatura al Tron de Carles Hug de Borbó-Parma en oposició a la dinastia representada per Juan Carlos.

El pretendent carlí va defensar en aquesta etapa del franquisme un model monàrquic profundament anticentralista, basat en l'antiga configuració foral d'Espanya, molt semblant al sistema confederal reclamat avui per alguns sectors nacionalistes -com Duran i Lleida- per evitar el xoc frontal entre Espanya, Catalunya i el País Basc.

És cert que amb l'actual Constitució aquesta via ja resulta impossible però, per comprendre la viabilitat de la proposta, cal retrotraure a una Espanya en la qual Franco es trobava a la cúspide del poder, recolzat internacionalment per les principals potències del bloc occidental, i més en concret pels EUA i la seva àmplia xarxa de bases militars per tota la Península Ibèrica. Llavors, l'oposició política i sindical al franquisme tot just estava estructurada i en mans del règim estaven totes les possibilitats per dissenyar el sistema que succeiria al dictador, inclosa la desaparició dels Principis Fonamentals del Moviment o de qualsevol altre text constitucional.

Aquesta era la fórmula que personificava Carles Hug: una Espanya en la qual gairebé no existís Constitució ni Govern central i en la qual les regions, els antics regnes, funcionessin amb les seves pròpies lleis forals, pràcticament de forma independent, tot i que coordinades per una Prefectura federal, a semblança dels cantons de Suïssa o dels Estats Units d'Amèrica.

Portada de Montejurra proposant com
solución per Espanya "Monarquia Foral"

En aquesta època, el que formalment es denominava Comunió Tradicionalista encara era una força a tenir en compte. Havia participat en l'anomenat "bàndol nacional" durant la Guerra Civil, seguia tenint cert predicament en l'Exèrcit i un grau de mobilització popular considerable, com demostrava cada any l'acte de Montejurra, on cada primer diumenge de maig es concentraven més de 100.000 persones.

El seu òrgan oficiós d'expressió, la revista que portava el nom de aquesta muntanya pròxim a Estella, va dedicar tot un seguit de nombres a presentar la seva "solució per a Espanya", destacant aquesta forma de distribució territorial basada en els antics furs, que, si opinió, podia contrarestar el naixement dels nacionalismes radicals.

La proposta incloïa per a cada regió un Parlament, Govern i sistema judicial propis, a més d'una representació fonamentada en ajuntaments elegits democràticament. Una d'aquestes portades, la del número 19 (estiu de 1966), deixa ben clar aquest enfocament sota el títol de "Monarquia Foral" i, com a fons, l'Arbre de Gernika. El següent nombre, sota el títol "Monarquia representativa", reprodueix un mapa d'Espanya molt similar al de les actuals autonomies mentre es preguntava si el futur disseny territorial no podria quedar així.

Davant d'aquesta Espanya integrada per autogoverns regionals, hi havia el plantejament continuista de la divisió provincial amb governadors i alcaldes nomenats des de Madrid. Els que, com els tecnòcrates de l'Opus Dei o Manuel Fraga pensaven ja en una liberalització econòmica o política del règim es conformaven amb seguir la tasca de sapa contra les estructures encara falangistes del Moviment Nacional; parlar de drets forals o d'autonomia era sinònim de separatisme.

Per fer-se a una idea de la mentalitat en aquest terreny del sector "aperturista" del franquisme es pot recordar la polèmica creada quan diversos regidors tradicionalistes l'Ajuntament de Tolosa van proposar, al juny de 1966, que es derogués el decret de 23 juny 1937 pel qual es castigava la fidelitat de Guipúscoa i Biscaia a la República, i, en conseqüència, s'anul·laven els seus respectius concerts econòmics amb l'Estat. La moció municipal va ser recolzada per altres ajuntaments, diputacions i nombroses entitats, sent defensada finalment pels procuradors carlins del Terç Familiar, de forma especial per l'advocat guipuscoà Antonio Arrúe, un dels restauradors d'Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca), i els navarresos Auxili Goñi i José Ángel Zubiaur.

Pancarta dels anys 60 advertint el perill que suposava ETA
Revista Montejurra

El Govern va haver de sortir al pas de la polèmica i durant una conferència de premsa celebrada a Barcelona, ​​Manuel Fraga, en qualitat de ministre d'Informació i Turisme, va declarar que "de cap manera s'anava a girar la vista enrere" perquè "la Història és irreversible "i" era inqüestionable la unitat político administrativa i l'establiment d'una total igualtat dels espanyols ".

Per a aquests sectors, per tant, era preferible com a candidat al Tron un representant de la "monarquia liberal", tradicional defensora del sistema centralista. Per això, quan el 1964 Franco "picava" l'ham estesa per López-Rodó i Carrero Blanco en l'anomenada "Operació Salmó", no només era partidari d'una dinastia, la de Joan Carles, sinó que, a la vegada, rebutjava aquesta Monarquia Foral que, amb tota seguretat, hauria frenat l'ascens dels nacionalismes i el sorgiment d'ETA.

Llavors ETA no era ni l'ombra del que arribaria a ser i pràcticament no tenia delictes de sang a l'esquena. Per això resulta tan significativa la premonitòria consigna que aquests anys es podia veure a les pancartes de Montejurra advertint ja del que podria passar en el futur: "Contra ETA, furs, no força".

MANUEL MARTORELL | 2014.06.22

Font

Read more »